Fa uns dies, llegint una novel·la deliciosa de Sandro Veronesi, Setembre negre, vaig descobrir un poema de W. H. Auden que desconeixia, Adeu al Mezzogiorno . Va ser a través d’uns versos que el narrador cita per parlar dels estius que va passar amb la família a la localitat costanera de Fiumetto, a la Toscana, i sobretot de l’olor que tenien, "l’olor del sol". Diuen així: "Tot i que un no sempre és capaç / de recordar exactament per què ha sigut feliç, / és impossible oblidar que ho hem sigut".

El poeta els va escriure el 1958 arran de la seva partida de l’illa napolitana d’Ischia, on va residir llargues temporades i a la qual, malgrat el goig que reconeix haver sentit vivint-hi, ja no identifica com la seva llar, la seva cultura no li pertany, per això: "He d’anar-me’n, però me’n vaig agraït".

La lectura de tots dos, de Veronesi i d’Auden, m’ha fet reflexionar sobre com la vida és trànsit, d’un lloc a l’altre, d’una edat a l’altra, d’un estat d’ànim a un altre, d’una novel·la a l’altra. I no obstant ens entossudim, jo ho faig, a buscar la quietud, pensem que en l’absència de moviment hi ha l’estabilitat, personal, professional, i per això ens fa por la incertesa, el no saber què passarà demà, on serem la setmana que ve.

Vivim en el curtterminisme, que no té res a veure amb el carpe diem d’Horacio. La necessitat de resultats immediats, com si fóssim empreses i no persones, ens genera una ansietat que deriva en esgotament crònic, estem exhaustos, i així és molt difícil recordar que un dia vam ser feliços. Però ho vam ser. Pot ser que no puguem recordar per què, però sí quan i on i amb quina intensitat, fins a quin punt ens va canviar la vida aquell instant de felicitat.

Molt monàrquic i molt d’esquerres

Va ser el que li va passar a Amélie Nothomb el 9 de març del 2020. Aquell dia va ser l’última vegada que va veure el seu pare viu. Era a Brussel·les, a punt d’agafar un tren de tornada a París. Segons explica en l’últim dels seus llibres traduït al castellà, Psicopompo, com aquests éssers a qui en algunes mitologies i cultures se’ls atribueix la funció de conduir les ànimes dels difunts del món dels vius al més enllà, alguna cosa devia sentir en el moment d’acomiadar-se del seu pare que la va portar a dir-li "Adeu, pare. T’estimo". "Adeu, Amélie. T’estimo", va respondre ell. Mai s’ho havien dit. L’escriptora va marxar "molt commoguda" i no hi va tornar a pensar. El seu pare va morir vuit dies després, víctima d’un càncer.

Entre aquest comiat i la seva mort no hi va haver una "relació causa-efecte", però ella s’alegra d’haver pronunciat aquell "T’estimo". Jo no ho vaig fer: mai no li vaig dir al meu pare que l’estimava, i ell tampoc a mi. Tots dos recorríem a la fredor d’un missatge de text que no he estat capaç de tornar a llegir des de la seva mort. "Són paraules que és millor escoltar quan s’és viu", afirma Nothomb, i adverteix tots "els que creuen que les paraules són inútils quan un se sap estimat": "Sí, sabíem que ens estimàvem. Tot i així, ¡quin embriaguesa dir-ho i sentir-ho!". Una embriaguesa sòbria i lúcida, que només produeix aquesta felicitat inoblidable que Auden va experimentar a l’illa d’Ischia o el protagonista de Veronesi als seus estius a Fiumetto.

© El Periódico (CAT)