Consentir no és desitjar

Al VIII Fòrum Hipàtia, Olga Arderiu i Ripoll, advocada penalista, presidenta de la comissió de dones advocades de l’ICAB, va situar l’evolució del dret penal en matèria de gènere en un terreny que ja no és només físic, sinó també digital. Conceptes com el sexting —intercanvi d’imatges íntimes que poden ser difoses sense consentiment— o l’stalking —conductes reiterades de vigilància o contacte que alteren la vida quotidiana— formen part avui del mateix marc jurídic. El dret s’adapta: amplia responsabilitats, incorpora la cadena de reenviaments i actua amb urgència per retirar continguts. També apunta a les organitzacions: les empreses poden ser condemnades si toleren o no eviten conductes com el tracte degradant o l’assetjament sexual. La responsabilitat ja no és només individual. És un avenç necessari. El consentiment delimita què és admissible i què és delicte. Sense consentiment, no hi ha llibertat. Però el dret fixa mínims. Perquè una imatge pot ser compartida amb consentiment inicial i acabar convertida en violència. Una relació pot ser legal i, alhora, buida de desig. Pot existir acord, però no voluntat real. La llei entra quan es vulnera. Però no pot entrar en allò que no es pot provar: el desig. I, tanmateix, és aquí on sovint es decideix la qualitat de les relacions. També a l’empresa. Acceptem rols i responsabilitats des del consentiment, però no sempre des del desig. No hi ha conflicte jurídic, però sí desconnexió. El dret penal protegeix la dignitat. Però no pot garantir relacions plenes. Potser hem avançat a definir límits. Però queda una pregunta: fins a quin punt ens conformem amb el que és correcte, simplement perquè és consentit?

Per la Candelera, un pas de llebre!

Si la tecnologia pensa per nosaltres, què ens queda a nosaltres?

La falsa sensació de control quan tot funciona

© El 3 de Vuit