Habitatge: la renúncia que ningú vol assumir

Quan no decidir sobre el sòl esdevé una decisió política amb conseqüències socials

Carteles exigiendo "viviendas para todos". / Manu Mielniezuk

Després d’anys de debat, informes, mesures i declaracions, hi ha una conclusió incòmoda però inevitable: el problema de l’habitatge a Mallorca no és una crisi conjuntural. Quan una situació es repeteix any rere any, quan se’n coneixen les causes i quan existeixen alternatives contrastades, ja no es pot parlar d’accident. El que hi ha és una renúncia a intervenir allà on realment es decideix el problema.

Aquesta renúncia té conseqüències molt concretes. En una economia que genera riquesa, s’ha normalitzat que treballadors essencials —cambrers, infermeres, mestres, policies, personal del sector turístic— no tenguin on viure. Que dormir en una furgoneta, en un cotxe o en una tenda sigui vist com una disfunció menor del sistema, com un cost assumit del model. El més greu no és només la situació, sinó la seva normalització.

Durant anys s’ha parlat d’emergència habitacional, d’ajuts, de programes socials i de mesures correctores. Tot això ha servit per alleugerir situacions límit, però no per canviar la dinàmica de fons. Perquè el nucli del problema —el sòl— ha quedat deliberadament fora del centre de la decisió política. I això no és........

© Diario de Mallorca