Mallorca, terra que s’ofega –o l’ofegam?-

Cada nova promoció inmobiliària no només ocupa espai: expulsa formes de vida, trenca equilibris i dilueix la identitat. I el més preocupant és que aquest procés no sembla tenir fre

Mallorca s’esmicola a una velocitat que fa feredat. No és una exageració retòrica ni una nostàlgia mal entesa: és una evidència que es pot veure a ulls clucs, a cada carretera nova, a cada urbanització que s’enfila damunt antics conreus, a cada tros de terra que deixa de ser viu per convertir-se en ciment. Es construeix sense aturador i, en aquest mateix acte, es destrueix allò que feia d’aquesta illa un lloc habitable, estimable i, sobretot, reconeixible.

Fa poc, el mestre Joan Riera ho descrivia amb una claredat colpidora (El cotó mallorquí, DdM, 25/04/26): la misèria no és només material, és també moral. Ens aboquen a un model que devora territori, que banalitza el paisatge i que tracta Mallorca com si fos una superfície infinita, quan en realitat és un espai limitat, fràgil i ja profundament tensionat. Aquesta contradicció —actuar com si no hi hagués límits— és, probablement, el nucli del problema. Les constructores, amb la seva lògica de creixement constant, operen com si el territori fos una mercaderia inesgotable. Però no ho és. Cada nova promoció no només ocupa espai: expulsa formes de vida, trenca equilibris i dilueix la identitat. Allà on hi havia camps, ara hi ha carrers amb noms artificials; allà on hi havia silenci, ara hi ha renou constant. I el més........

© Diario de Mallorca