Els jocs de guerra i l’espectacle del poder

Donald Trump, presidente de EEUU. / Kay Nietfeld/dpa

Hi ha líders polítics que entenen la diplomàcia com un exercici pacient d’equilibris, de silencis i de renúncies compartides. I n’hi ha d’altres que converteixen l’escenari internacional en una pista d’espectacle. Donald Trump ha fet sovint la impressió de pertànyer a aquesta segona categoria: la del dirigent que parla de guerres com si fossin moviments estratègics d’una partida personal, on la tensió és una eina de negociació i l’amenaça, una forma de retòrica.

La seva manera d’afrontar conflictes internacionals ha estat marcada per declaracions contundents, advertiments espectaculars i un ús calculat de la incertesa. Segons ell, mantenir els adversaris en tensió, no revelar del tot les cartes i mostrar-se imprevisible és una forma de construir la pau. La idea és simple: si ets prou dur i prou temible, ningú no gosarà desafiar-te. La pau, així, no seria fruit del consens, sinó del temor. Però aquest plantejament té un problema de fons: juga amb foc en un món on el foc és real. Quan es parla d’armes, de sancions, de moviments militars o de represàlies, no es mouen fitxes d’un tauler imaginari; es mouen vides humanes, economies senceres i equilibris fràgils que afecten milions de persones. Reduir-ho tot a una estratègia de pressió pot semblar eficaç des d’una lògica empresarial, però la geopolítica no és un consell d’administració.

La retòrica........

© Diario de Mallorca