Un dels grans problemes amb què topen avui els professionals de l’Educació, aquí i arreu, són els pares. Evidentment, les actituds s’aprenen, fonamentalment, a casa. Hi ha determinades coses que no s’haurien de delegar a l’escola. I que, en canvi, s’hi deleguen, no tant per desídia com per ignorància o per curtor pura i dura.

Dels últims anys en què feia classe, record alguns dels exercicis amb els quals havia perdut (o guanyat, segons com es miri) una mica de temps. Cada vegada era més habitual que un alumne arribàs a classe, obrís la porta i entràs, directament, mentre hom estava fent qualsevol explicació (amb la classe ja en marxa). En aquest cas, atenent a l’únic que pens que es pot fer, aturava la classe, i comminava l’interfecte a entrar correctament. Era molt freqüent, tot s’ha de dir, que l’alumne en qüestió s’equivocàs en algun dels passos imprescindibles. Primer: trucar a la porta i esperar que et donin permís per entrar. Aquest ja solia anar malament. O no trucaven, o ho feien però entraven sense que el professor els hagués dit gall ni gallina. Segon: saludar. N’hi havia que se’l botaven amb alegria. Tercer: demanar permís per entrar. Quart: esperar que el permís fos concedit. Cinquè: disculpar-se pel retard. Era molt habitual que demanassin permís abans de saludar, o que saludassin, però no demanassin permís, o que demanassin permís i entrassin abans que el professor els respongués. O que fessin bé els quatre primers passos però s’equivocassin en el cinquè; ço és, que després del seu retard no demanassin disculpes ni donassin cap explicació. Un servidor de tots vostès havia arribat a haver de gastar molts minuts perquè algun estudiant que arribava tard complís, correctament i per ordre, els cinc passos per entrar a classe en aquestes circumstàncies extraordinàries.

Quan veies l’alumne, ja et podies imaginar els pares. Perquè totes aquestes coses, d’urbanitat elemental, no s’han d’aprendre a l’escola, sinó a casa. Ara, els alumnes que es tornaven micos fent els exercicis elementals per entrar a classe quan arribaven tard són pares d’alumnes que potser ja van a l’institut. Conseqüentment, el drama ha crescut exponencialment. Perquè, certament, a molts al·lots adolescents qualsevol mínima norma d’educació els queda a gran distància, i ja tenen uns codis totalment diferents als que un dia varen ser els nostres, però, sobretot, perquè els pares continuen sense abastar els mínims, però ara exercint un altre paper, que requereix unes certes responsabilitats.

Per proximitat familiar, em continuen arribant anècdotes a betzef, ara ja més sovintejades sobre els pares que no sobre els alumnes mateixos. Una mare pot entrar a classe, en plena execució de l’activitat acadèmica, per deixar al seu fill quelcom que ha oblidat a casa. Fet el tràmit, pot adreçar-se al professor i somriure, i demanar unes molt tímides disculpes. Què hi fa, un progenitor, dins un centre d’ensenyament, en horari acadèmic, si no ha estat cridat pel tutor del seu fill i ha acordat prèviament una hora concreta per a l’entrevista? Què hi fa, no ja dins un centre, sinó dins una classe?

En un altre moment, s’estan fent uns tràmits, amb un grup concret d’estudiants, que requereixen passar-ne informació als pares o tutors. Els docents implicats fan la seua feina com toca, i tothom, teòricament, està informat d’allò que ho ha d’estar. L’endemà es presenta al centre un pare tot emprenyat. Anuncia que s’ha divorciat i que a ell no li han dit res. El professor busca immediatament a la pàgina de gestió d’aquestes coses si han fet quelcom malament. A la pàgina en qüestió, no hi ha cap referència al fet que l’infant tengui la custòdia de més d’una persona. Segons el GESTIB, tant valen com a informats el pare com la mare. Per enlloc no es parla de divorci ni de custòdies ni de res semblant. Comprovat això, se li demana al pare si ha informat de la nova situació. El pare li respon que no. Li suggereixen, perquè la informació flueixi adequadament, que n’informi. Ell diu que en parlarà amb el tutor. Al professional que parla amb ell se li posen tots els cabells drets. Li explica que millor que ho deixi per escrit, a la secretaria del centre, on introduiran les dades adequades a la pàgina de gestió de tot això. El tipus se’n va sense disculpar-se.

De tot plegat, em queda una reflexió final: potser més que no els adolescents els que haurien d’anar a escola haurien de ser els pares. I no per aprendre continguts acadèmics, sinó per aprendre a saludar, a parlar amb els altres, a comportar-se en públic, a disculpar-se i un llarg etcètera que, per qüestions d’espai, ens estalviarem.

Suscríbete para seguir leyendo

© Diario de Ibiza