Creado: 05.04.2026 | 05:00

Actualizado: 05.04.2026 | 05:00

Només cal escoltar els informatius, llegir els diaris, o analitzar els resultats electorals dels darrers anys, per apreciar que la centralitat ha anat desapareixent de forma progressiva dels escenaris polítics al món occidental, en especial a Europa, i també a la política espanyola i catalana. La polarització, així com les formacions d’extrema esquerra i extrema dreta, capitalitzen i condicionen el debat i els escenaris polítics a casa nostra.

Podem definir la centralitat política com la capacitat dels actors polítics de situar-se en el punt on conflueixen tres grans aspectes: la moderació programàtica, la credibilitat en l’exercici de govern i la capacitat de pacte per convicció, no per necessitat. Aquest forma de fer política va dominar, després de la Segona Guerra Mundial, una part important del món desenvolupat, i de l’Europa occidental. Va ser fonamental en la transició democràtica a l’estat espanyol, a partir de la mort del dictador. I també va ser bàsica per recuperar les institucions d’autogovern catalanes a partir dels anys vuitanta del segle passat.

Tanmateix, tot això comença a canviar de forma latent a partir de la crisi financera del 2008, que genera una recessió econòmica important que pateixen més fortament els nivells mitjans, i els més desafavorits, de les nostres societats, i que la centralitat política no va saber resoldre. El debat i els discursos polítics es comencen a desplaçar als extrems ideològics, que capitalitzen el gran descontentament amb les institucions, i les formacions polítiques tradicionals “centrals”. Una crisi econòmica i social, a la que les institucions i partits, no van saber o poder donar resposta, casos de corrupció política dels partits tradicionals que afloren, i la falta de lideratges polítics ferms i carismàtics en aquesta centralitat política, van provocar que moviments polítics extrems comencen a tenir èxit ara fa deu anys, tant a Europa, com a Espanya i a Catalunya. Cal recordar, per exemple, que a les eleccions generals espanyoles del desembre del 2015, tant partits que van estar fins al moment entorn la “centralitat”, com el PP (- 63 diputats), el PSOE (-20), o en l'àmbit català CiU (-8), van patir un greu correctiu, i que partits extrems o amb discurs de polarització i confrontació radical, com Podemos (+69), Ciudadanos (+40), o ERC (+6) a Catalunya, tenen una ampla representació.

Aquestes formacions, i discursos dels partits extrems, que recollien el malestar d’una part molt important de la societat, van arrossegar la centralitat a la polarització, que encara avui protagonitza la vida política a molts indrets d’Europa, inclosa casa nostra. I malgrat algunes d’aquestes formacions, han estat efímeres, com Ciudadanos, o inclús Podemos, i han estat substituïdes per altres, també extremistes, com Vox o Sumar, que capitalitzen, encara, que sigui de forma temporal, el descompte social en les institucions i formacions tradicionals. Però a més, aquesta situació provoca que els partits que tradicionalment havien optat per la centralitat política també abandonin aquesta, i optin per una politització, pensant, erròniament que així podran combatre millor els extremismes.

La realitat és que aquesta polarització, s’han materialitzat en fragmentació política, on els programés són cada vegada més extremats ideològicament, i on el pacte polític i l’acord és percebut més com una cessió, una derrota, o una traïció als postulats propis, que com un actiu polític que reforça el sistema democràtic. Però amb els anys ens estem adonant, que aquesta polarització que s’ha imposat durant la darrera dècada, també fracassa estrepitosament en la gestió pública i política. L’administració no és més eficient, al contrari, les institucions no estan més prestigiades, al contrari, la resolució dels principals problemes de la gent (habitatge, progrés social, col·lapse dels serveis públics, benestar econòmic) no arriben, al contrari, s’agreugen.

Estic segur que hi haurà un moment, en què la societat percebrà majoritàriament, que la polarització i els extremismes ideològics i programàtics no són la solució dels problemes, al contrari els agreugen. Ara bé, per al veritable canvi, cal, en primer lloc, que les formacions, i tradicions polítiques, que havien ocupat la centralitat, facin autocrítica, respecte al seu fracàs durant els darrers quinze anys, per resoldre els reptes del món i la societat actual. I, en segon lloc, és fonamental que de forma vehement, reivindiquen, defensin i practiquin la centralitat política com eina pel progrés econòmic i social, i la consolidació del sistema democràtic. Avui, dissortadament, quasi cap formació política rellevant, ja sigui per falta de convicció o valentia, vol abanderar el discurs, i la pràctica de la centralitat política.

© Diari de Tarragona