El que més importa del futbol, el que més serveix, és el discurs polític que suscita. Tot és polític, i el que té a veure amb guanyar, amb les masses i amb el poder, encara més. El fracàs de l’equip de Hansi Flick a la Champions té el recorregut esportiu que escau a d’altres pàgines del diari. Però té molt a veure amb el que és Catalunya, i amb el seu destí, l’eufòria que hi ha amb un equip que de moment ha perdut les coses importants que s’ha jugat. L’any passat un rival menor com l’Inter el va eliminar a la semifinal, i enguany el fred ha arribat abans, a quarts, i contra un equip de trajectòria ben mediocre que només s’engrandeix quan juga contra el Barcelona.

Les cròniques que ahir decoraven la derrota parlaven d’herois, d’èpica, de joc brillantíssim, de mala sort i com sempre dels àrbitres. «El futbol està de part blaugrana: els resultats, en canvi, encara pertanyen als equips experts i que dominen els detalls». Aquesta frase, de Ramon Besa a El País, no explica el resultat del partit o de l’eliminatòria, sinó la sort de Catalunya i per què ens equivoquem sempre de guerra, d’armes, i tot el que ens espera és, inevitablement, la derrota. Només amb petits retocs, la frase del senyor Besa hauria servit de titular per El Nacional l’endemà de l’1 d’octubre.

Els herois guanyen, no perden. I el Barça dimarts no va guanyar, i a més a més va perdre. El guió estava escrit de feia anys i és sempre el mateix: quasi, però no. Marcar dos gols en 25 minuts no té cap profit si abans de la mitja part deixes que te’n facin un. És un partit que ja havíem vist. És un silenci antic i molt llarg. I cada vegada que passa, les cròniques de l’endemà són tan olioses que és impossible aprendre de la realitat. Els problemes amb la realitat que té el Barça són els mateixos que va tenir l’independentisme. Si havíem vingut a guanyar Lligues, ja ens anava bé amb Xavi. Les apel·lacions a l’orgull, a l’honor i a un equip que «no es traeix» amb el seu joc són d’alumne que ha de repetir curs perquè és ruc i els seus pares busquen maneres d’animar-lo.

La veritat és que el Barça és l’equip pobre d’un club que ha gastat els seus diners en altres coses. La veritat és que aquests jugadors són molt bons, però no prou, i juguen un futbol que no contempla els seus defectes ni es preocupa de posar-hi remei. La veritat és que l’Atlético va ser millor a la segona part i que l’expulsió d’Eric Garcia va ser perfectament reglamentària i que no pot ser que els jugadors d’aquest equip cometin sempre els mateixos errors.

I sobretot, la veritat és que no guanyar no és com guanyar, i que no hi ha vencedors morals, ni orgull en la derrota, i menys en una derrota com la de dimarts, que va tenir el mateix fil conductor que totes les derrotes del Barça contra aquesta mena d’equips. El Barça tenia un repte i va saber assolir-lo. Tenia un repte clar, unes dificultats conegudes, i el que finalment va passar no pot sorprendre ningú.

El discurs heroic no té el problema principal de ser fals. És fals, per descomptat, però el drama és que estanca el propòsit i no deixa créixer. Un partit que el perds com ja saps que el perdràs és com declarar la independència sense tenir preparades les estructures i acabar-te pagant el bitllet de l’AVE per anar a Madrid a fer-te detenir.

Manolo Vázquez Montalbán va dir o escriure que el Barça era l’exèrcit de Catalunya. El voluntarisme de Manolo quan escriu de política s’assembla sovint al del periodisme esportiu català, però és cert que les metàfores del club sovint serveixen per entendre els problemes de la comunitat, i a l’inrevés. Queixar-se dels àrbitres -o de la Llei-, celebrar victòries que no s’han produït, i creure que els resultats són irrellevants i que el que importa és tenir raó, o la teva raó, és el preàmbul de la bogeria. I l’alienació guia aquest exèrcit de somnàmbuls que avui són barcelonistes i catalanistes. El món ens mira? Sí, però fent ganyotes.

El barcelonisme va votar Joan Laporta sabent que té el club de cap per avall, però deixant-se dur per la promesa d’un futbol invencible. Ara que la realitat és que celebrem Lligues, hi ha més preguntes que respostes i les eleccions són d’aquí cinc anys. Orgull, dignitat, no renunciar a l’estil. La veritat és que posada així, en fila, la llista fa pixar de riure en aquest càlid i assolellat matí d’abril. I per acabar-ho de matar, que l’alternativa al Jan sigui Víctor Font. Ser del Barça és molt gros.

Hem d’aprendre a fer silenci i a treballar. Hem d’aprendre a no celebrar el que no s’ha assolit. Hem d’aprendre a competir amb les eines dels rivals que no ens agraden. Mantenir-se fidel als principis és de secta que acaba en sacrifici. Els principis -i els finals- són guanyar i manar. I la resta són camins, i hem de saber triar el que a cada moment ens hi du d’una manera més ràpida i segura. Cruyff tenia Julio Salinas quan havia de resumir, i de resumir ràpid, i ningú no el va acusar de traïdor. La Champions és l’únic torneig que importa perquè és l’únic que molt clarament diferencia entre els equips importants, grans, i els que encara han de créixer -si és que algun dia ho fan- per pertànyer a la glòria.

© Diari de Girona