Ara que el Sant Pare ha posat les coses al seu lloc, Barcelona tensada de nou al món, podem tornar amb orgull als grans clàssics i ahir, sortint de l’escola de la meva filla, en cotxe, era l’últim dia, vam baixar les finestres i vam posar Julio a tot drap. Me va, me va va ser la cançó per començar i tot d’un cop l’estiu ja era aquí.

Julio per celebrar que l’escola s’ha acabat i els exàmens han estat superats, Julio per posar entre signes d’exclamació l’arribada de l’estiu. Julio per agrair-li que ens hagi ajudat tant durant el curs. Julio perquè ens ha servit per molestar els professors comunistes i els catalanistes, Julio perquè ens ha tornat el goig de viure.

M’agradaria poder escriure que Julio ha arribat a la meva filla a través meu i que aquest fos el meu llegat. Però no ha estat així. Quan vaig intentar-ho, no me’n vaig sortir. Els camins han estat més atzarosos. En part és veritat que els clàssics sempre tornen, i que cada generació té la seva manera de revisitar els grans autors; i en part Julio ha estat una reacció viral contra els que tot ens ho volen aixafar i no els agrada que siguem feliços. Has estat precisament això, Julio. Una resposta de felicitat contra la fosca, Julio a tot volum com un crit de vida perquè no ens engoleixi la tristesa. Estimem Julio perquè estimem i ens estimem; i és la manera més alegre........

© Diari de Girona