Laporta 2003 va ser una idea forta de poder. Laporta 2026 és una bona excusa per a cada derrota. Aquesta és la gran diferència. I la gran decadència, és clar.

El barcelonisme celebrant Lligues quan fa 10 anys que no guanya la Champions, o fent escarafalls sobre la compareixença del president del Reial Madrid, torna a ser el club menor i gris que s’afirma per oposició i que celebra sobretot les derrotes dels altres. Les retransmissions dels partits europeus del Madrid per a veure si perd no són ofensives per al madridisme sinó per al barcelonisme, per al catalanisme, perquè indiquen acomplexament i tara. Lamine Yamal amb la bandera de Palestina a la celebració de dilluns va ser la imatge que retrata un destí. No va poder ser més oportú per quadrar l’estampa del moment exacte que viu el Barça.

El que desfà les persones i les entitats no són tant els resultats com la qualitat dels seus somnis. Els resultats són fonamentals, i sense resultats ens tornem nihilistes i banals, però venen després. Els resultats són el premi del que has intentat, si ho has intentat amb prou talent i amb prou força. Laporta 2003 tenia la força per no renunciar a res, i per preferir sagnar en la derrota per renéixer i tornar a vèncer. Per això va fitxar Guardiola en lloc de Mourinho quan Rijkaard va deixar de funcionar, i no va tenir por d’arriscar tot i la........

© Diari de Girona