Hi ha una paraula que trobo a faltar quan parlem de la qualitat de la nostra democràcia: subsidiarietat.

Parlem de llibertat, igualtat, drets, justícia social i solidaritat. Però hem oblidat un principi imprescindible: la responsabilitat de les persones i comunitats per governar allò que els afecta.

La solidaritat és irrenunciable. Una societat digna no pot abandonar qui pateix, qui no té recursos o qui no pot sortir-se’n sol. Però solidaritat no vol dir substituir. La subsidiarietat estableix que allò que una persona, una família, una associació, una entitat o un municipi pot fer per si mateix no hauria de ser assumit innecessàriament per una instància superior. I quan no pugui fer-ho, aquesta ha d’ajudar-lo, no substituir-lo més enllà del necessari.

La seva formulació teòrica es pot remuntar a Aristòtil (Política), i fins a arribar als nostres dies la trobem en doctrines tan dispars com l’anarquisme radical (Proudhon), el liberalisme (Stuart Mill), o el federalisme personalista i comunitari (Mounier). No........

© Diari de Girona