He vist patir en Jordi. I dic «he vist» perquè el patiment, quan és real, no s’explica: s’acompanya. Es comparteix el silenci, les mirades, els gestos petits que, al final, ho diuen tot. Potser és aquí on la vida es fa més veritable: quan només queda estimar i ser-hi. Sense presses, sense discursos, només amb una presència fidel. La malaltia va entrar a la seva vida sense demanar permís. I ell la va afrontar amb lucidesa i una dignitat ferma, sense rebel·lia inútil, però tampoc sense renunciar a ser ell mateix. Volia morir amb dignitat, sense artificis ni falses esperances, i així va ser. Amb una serenor que no s’imposava,........

© Diari de Girona