Portem divuit anys d’un malestar que s’ha anat filtrant a la nostra societat i que de mica en mica l’ha anat transformant fins a deixar-la molt diferent del que era a l’inici del nou segle. D’ençà de la crisi del 2008, l’impacte de la qual ha tingut moltes més conseqüències de les que ens podem imaginar, no hem tingut cap període de tranquil·litat i optimisme com vam tenir en el gran període de 1993 al 2008. Aquells quinze anys de creixement i d’optimisme eren un miratge que vam interpretar com una realitat estable. Fins al punt que ens vam arribar a creure a Francis Fukuyama i el seu final de la història.

Tot va esclatar el 2008, però quan la devastació de la crisi generada per la bombolla immobiliària semblava quedar enrere, no hem parat d’anar esquivant crisis que han anat impactant en una ja, per si, societat ferida. La frustració del procés, la guerra de Síria, la pandèmia del covid, la crisi d’Ucraïna, la inflació i ara, el tsunami Trump en format d’aranzels i de guerra de l’Iran. Tenim dues generacions de joves que només han conegut una vida entre crisis. I aquest seguit de crisis han tingut un impacte real en la societat. Donant com a resultat una societat més precaritzada i més pobre.

Aquesta frustració, aquesta «despossessió» que ha patit la societat catalana ha tingut conseqüències polítiques i s’ha traduït tant amb........

© Diari de Girona