Salomó Marquès, en una imatge d'arxiu. / Borja Balsera

Dijous de la setmana passada, 25 de juny de 2026, va morir entre vuit i nou del matí Salomó Marquès Sureda (1942-2026), conegut per tothom com en Mon. A partir de les nou i per diversos camins de les xarxes es va anar escampant la notícia. Sovint la mort desencadena les emocions contingudes i obre l’aixeta dels elogis; és una reacció injusta perquè arriba massa tard i es planteja a benefici d’inventari. Aquest no ha estat feliçment el cas d’en Mon. Ja l’any 2011 es va editar l’aproximació biogràfica que havia escrit Xavier Besalú. Més recentment, des dels primers senyals de declivi i la seva caiguda el novembre de 2025, amb el trencament del fèmur, es van anar esglaonant els reconeixements i homenatges amb dos punts d’inflexió remarcables: el Premi d’Honor del Diari de Girona lliurat a l’Auditori el dia 18 de novembre de 2025 i que va recollir la seva esposa Montserrat Terradas, i l’acte d’homenatge promogut pel Nucli Paulo Freire a l’Auditori Josep Irla de Girona el dia 8 de maig de 2026, amb diferents parlaments i l’edició d’un llibre que fa el reconeixement de la trajectòria d’en Mon, amb el testimoni d’amics i col·legues i també coordinat per en Xavier Besalú i on es pot trobar una cronologia i una bibliografia extensa (Salomó Marquès: educació, memòria i democràcia. Girona, Nucli Paulo Freire-Universitat de Girona, 2026). He dit sovint que en la mort de les persones el que més compta és el testimoni de vida que ens deixen, i m’hi reafirmo pel cas d’en Mon. Revivim plegats els seus 84 anys.

Una trajectòria que he definit com una vida plena caracteritzada per la vida familiar, la vinculació amb l’escoltisme, el seminari, el sacerdoci amb una fe viscuda abans, durant i després d’aquesta etapa, el compromís cívic i social permanent a favor de la pau, la justícia i la igualtat, i la vida acadèmica consagrada a la Universitat de Girona, al món de la pedagogia i al rescat de la memòria dels mestres republicans. Tot acompanyat d’un activisme imparable concretat a Justícia i Pau, en la seva afició a la muntanya i a l’excursionisme i a fer i refer constantment les rutes de l’exili per tal de posar al territori, al paisatge, als passos de frontera, els rostres dels mestres i dels republicans que van haver d’emprendre el febrer de 1939 el........

© Diari de Girona