Pressupostos en temps de guerra
Llançament d'un míssil iranià / SEPAHNEWS / CONTACTO / EUROPA PRESS
Que Catalunya (i Espanya) necessita pressupostos és dir una obvietat sobretot donada la situació d’incertesa fruit de la guerra de l’Iran iniciada per Netanyahu i Trump. Els pressupostos són una eina essencial per pal·liar els efectes econòmics que la guerra està causant als sectors econòmics de Catalunya i als catalans sobretot a les classes mitjanes i els més vulnerables.
A Catalunya, després del pacte PSC-Comuns, això depèn d’ERC. Que Junqueras sigui el líder d’ERC no em tranquil·litza, vaig perdre la confiança en ell fa molt temps. Dos fets en són els principals responsables: (1) Quan Junqueras era eurodiputat va demanar la publicació de les balances fiscals de les CCAA i va escriure una carta als europarlamentaris demanant-los que hi donessin suport i va fer servir l’argument de què a Alemanya cada any es publicaven oficialment les balances fiscals. L’endemà l’ambaixador alemany a Espanya va negar que a Alemanya es publiquessin les balances fiscals oficialment, va dir que sols hi havia informes elaborats per Universitats i no tots coincidien. En català diem que es va ficar de peus a la galleda. (2) Quan la crisi del 2008 i Junqueras era conseller d’economia li van fer una entrevista de prop d’una hora a TV3. Durant tota l’entrevista va repetir una i altra vegada que els problemes de l’economia catalana només venien de les actuacions del govern espanyol, en cap moment va fer referència a la crisi econòmica mundial en què estàvem immersos. Comentant l’entrevista amb un amic li feia broma dient que si hagués tingut el telèfon d’Angela Merkel li hauria trucat per dir-li que no es preocupés de la crisi econòmica, només havia de controlar què feia el govern espanyol.
I, sobretot pel segon fet, la cosa em preocupa seriosament, s’haurà assabentat Junqueras de què hi ha una guerra a l’Iran i de les conseqüències per a l’economia global i els seus efectes a Catalunya? O continua tancat en el seu món en què només existeix Catalunya i Espanya i potser Europa? Inclús en aquest món reduït, recorda que més del 70% dels votants d’ERC vol pressupostos? O que els socialistes van negociar els pressupostos amb Aragonès? O només té al cap el seu nacionalisme dogmàtic i la seva rivalitat amb Junts? El pacte firmat aquest dimecres obre la porta a l’optimisme però en tot cas haurem perdut uns mesos que són claus per afrontar els reptes actuals.
El nacionalisme és una forma de sectarisme que limita la capacitat de pensament perquè limita la visió del món. Ho repetiré un cop més, tenir uns objectius és bo, pensar que només un grup els defensa em sembla una ximpleria i pensar que sempre es té raó, un sectarisme intolerable. I un raonament semblant amb les diferències òbvies podria servir per a Junts i els pressupostos d’Espanya.
I els voldria parlar de la guerra de l’Iran. Podria dir moltes coses com que Europa, Canadà, Japó, etc. (seguint les petjades de Pedro Sánchez) fan bé de dir que no és la seva guerra, Trump diu que cal ajudar-lo però no va dir res a cap d’aquests països per començar-la. Hem de defensar una solució negociada tan aviat com es pugui si no volem que tot es compliqui fins a un punt de difícil retorn. A més, el representant britànic a les negociacions amb l’Iran diu que els iranians havien fet una proposta sorprenent i molt interessant just uns dies abans del començament de la guerra. Però el que volia comentar-los és un aspecte que s’ha menystingut en els mitjans i és la deriva sectària religiosa dels combatents. Que l’Iran dels aiatol·làs és un règim fonamentalista és conegut i que Israel té un govern amb ministres ortodoxes religiosos també. Però aquests dies hem vist la foto de Trump al Despatx Oval amb un grup de pastors evangèlics pregant per l’èxit de la guerra que em va retornar a èpoques que creia passades. Ja sé que als EUA, a pesar de tot, hi ha una democràcia que pot portar altres dirigents més democràtics, cosa impossible al règim dels aiatol·làs. Però la foto del Despatx Oval coincideix amb l’acte organitzat a Roma per Peter Thiel, el multimilionari pròxim a Trump i Vance, representant per excel·lència de la dreta tecnològica, sobre l’anti-Crist en el qual provarà que «democràcia i llibertat ja no són compatibles». Inclús el Vaticà s’ha sentit obligat a desmarcar-se. I coincideix també amb les declaracions de P. Hegseth, cap del departament de guerra de Trump, dient que no cal respectar la convenció de Ginebra i que afronta moltes queixes de militars per retòrica extremista cristiana en el context de la guerra.
Potser es pensen que defenso que estem davant d’una guerra religiosa. És obvi que no, estem davant d’una lluita per la supremacia a l’Orient Mitjà i pel control del petroli, que té repercussions a tot el món com era lògic esperar. Però algunes coses tenen un regust sectari-religiós, Déu i l’espasa un altre cop juntes. Esperem que el món aconsegueixi parar aquesta guerra suïcida abans que sigui massa tard.
Subscriu-te per seguir llegint
