En el segle VI aC, Cir II, el Gran Rei, com era conegut l’emperador de Pèrsia -el primer imperi global-, va fer gravar, en un cilindre d’argila, el següent text: «Jo soc Cir, rei del món, el Gran Rei; rei de Babilònia, de Sumer i Acad, rei dels quatre confins del món (...) Quan vaig entrar pacíficament a Babilònia no vaig permetre que ningú terroritzés la gent de Sumer i Acad. Vaig posar fi al seu esclavatge, vaig restaurar els seus temples i vaig retornar els seus déus als seus santuaris». Cir es presenta com un governant benevolent amb els seus súbdits, respectuós amb els pobles vassalls, i alliberador de nacions oprimides. El Cilindre de Cir, es pot veure al Museu Britànic, però hi ha una rèplica a l’edifici de l’ONU de Nova York, per què és considerat la primera declaració de drets humans de la Història.

A The Loom of Time (publicat en castellà amb el títol: El telar del tiempo), Robert Kaplan sosté que la història bascula cíclicament entre períodes d’imperi i altres d’anarquia, i assenyala que els imperis han estat un mitjà natural per a l’expansió i el manteniment de la Civilització, que, sovint, han donat lloc a estructures força més estables i perdurables que no pas els estats nació moderns -basats en suposades homogeneïtats, generalment prou discutibles-. Per això, segons Kaplan, els imperis acostumen a perviure en el temps, tot i que puguin fer-ho sota formes diferents. Així, paradoxalment, l’imperi otomà pot considerar-se, en no pocs aspectes, hereu geopolític del seu mortal enemic, l’imperi romà d’Orient, de la mateixa manera que l’historiador Peter Brown afirma que «l’Europa i l’Amèrica modernes procedeixen del món cristià que va substituir l’Imperi romà a l’edat mitjana».

Kaplan apunta també que, en el si dels imperis, acostumen a donar-se pulsions contraposades: un moviment pendular que va des de la filantropia benevolent de Cir o Carlemany al despotisme de Calígula o Stalin. Paradoxalment, els períodes en els quals preval l’opressió, acostumen a ser letals per a la supervivència dels imperis. Heròdot adverteix que «la monarquia absoluta porta a la supèrbia, i de la supèrbia neix la ruïna». No sembla, però, que avui sovintegin els lectors d’Heròdot.

És corrent comparar als EUA amb un imperi modern. Un imperi que, amb les seves llums i les seves ombres, ha palesat pulsions filantròpiques. Un imperi que es va fer present dos cops per rescatar una Europa, on van deixar enterrats milers de soldats Ryan. Un imperi que va promoure el multilateralisme (primer amb la Societat de Nacions, i després amb l’ONU) i que, amb el pla Marshall, va ajudar a la reconstrucció de l’Europa devastada, a la qual va aixoplugar durant la Guerra Freda, sota el seu paraigua nuclear i militar.

Per això ara, ens torben els inapel·lables ucasses imperials que arriben de l’altra banda de l’Atlàntic, amenaçant els antics aliats amb guerres aranzelàries i invasions, menystenint la legalitat internacional, i fent ús de la força militar per aconseguir objectius polítics.

Max Weber assenyala que a qualsevol episodi de dominació, per a ser durador, li cal que els dominats creguin en la seva legitimitat; sense aquesta convicció, l’obediència només pot perdurar mitjançant la coacció. Molt abans, Xenofont va deixar escrit, referint-se justament a Cir el Gran, que «quan els reis que el van succeir van abandonar la justícia i la moderació, l’imperi va començar a afeblir-se des de dins».

Malauradament, els efectes de la caiguda dels imperis, acostumen a ser de mal pair. L’acadèmic José Enrique Ruiz-Domènec observa que va ser l’enfonsament de dos imperis, el romà i el persa, el que va provocar el trencament del món de l’antiguitat en tres fragments, que encara podem reconèixer: el catolicisme, el món bizantí i l’Islam.

Si ens transportem per un moment de l’àmbit universal a l’ultra local, pot ser interessant recordar que un dels més sanguinaris successors de Cir va ser Xerxes, els abusos del qual van provocar, al segle V aC, la revolta de les ciutats gregues de Jònia contra el seu despòtic jou. Els habitants d’una d’aquelles ciutats, Feòcia, van emigrar en massa cap a l’Oest, on, com és prou conegut, van acabar fundant la ciutat de Marsella… i una petita factoria comercial, anomenada Emporion.

Aquella primera petjada grega a les nostres costes, que acabaria teixint part de la nostra identitat, va néixer d’una revolta contra la supèrbia d’un gran i remot imperi. Les ciutats jònies es van alçar contra Xerxes i el mapa de la Mediterrània va canviar per sempre. La Història ens mostra que els excessos d’un poder llunyà acostumen a tenir repercussions profundes i imprevistes en les perifèries. I que, sovint, l’arrogància imperial obre la porta, sense voler-ho, a escenaris inesperats. Potser la remor llunyana que sentim no és el toc de guerra dels timbals, sinó els primers sotracs d’un altre ordre imperial que comença a esquerdar-se. I quan això passa, ja sabem que tard o d’hora, les onades sempre arriben, fins i tot a les costes més llunyanes. Mai se sap si un cop de vent tramuntanal sobre Jònia pot acabar provocant el batre de les ales d’una papallona al golf de Roses.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona