Imatge del Sant Jordi de l'any passat a Girona. / DdG

Si jo fos drac, estaria traient foc pels queixals en veure com pretenen acabar amb la meva reputació. Un no es passa els segles segrestant princeses perquè un dia el posin en un cartell de Sant Jordi envoltat de llibres i roses, i assegurant que ja no devora persones. Com no ha de devorar persones?, bé ha d’alimentar-se i a hores d’ara no es farà vegà. Roses i llibres al voltant? Au vinga. Un drac com Déu mana es menja les roses amb espines i tot, i quan, un cop digerides, les defeca, s’eixuga el cul amb els llibres, cosa que, dit sigui de pas, és el millor que es pot fer amb la majoria dels que es venen per Sant Jordi. Un drac segresta princeses per a menjar-se-les, això com a mínim, que n’hi ha que abans les agredeixen sexualment, i al final mor en noble batalla amb el cavaller, un sant baró segons diuen. Així són els dracs, facin el favor de respectar-ne les senyes d’identitat igual que ells accepten sense piular morir allancejats.

No s’entén gaire que la Generalitat vulgui blanquejar la mala fama dels dracs, si ningú n’ha vist mai cap. Un pot comprendre que ens vulguin convèncer de les bondats dels llops i els ossos, per a evitar-ne la caça indiscriminada; un pot concebre que, pel mateix motiu cinegètic, ens diguin que no tots els polítics són corruptes i/o estúpids; el que un no arriba a entendre és a què treu netejar la reputació d’un ésser fantasiós, això és tan ridícul com iniciar una campanya en favor del Minotaure -«se l’ha d’entendre, tota la vida tancat en un laberint i amb evidents problemes identitaris»- o del Capità Garfi, «com no ha de ser rancuniós un disminuït físic en un país on els altres poden volar».

No es queda enrere la campanya de l’ajuntament de Barcelona, mostrant Sant Jordi amanyagant el llom del drac com si fos un gat, només li falta moure la cua -el drac, no Sant Jordi-, quan el que hauria de fer és arrencar-li d’una queixalada el braç al sant, a partir d’ara sant i màrtir.

Les tradicions tenen els dies comptats. Es veia venir des que van instar els nens a amanyagar el tió i demanar-li regals si us plau, en lloc de moldre’l a bastonades, que és com s’assoleixen aquestes coses. Jo ja no distingeixo el wokisme de la idiotesa, per a mi que han sigut sempre el mateix.

Subscriu-te per seguir llegint

Generalitat de Catalunya

© Diari de Girona