El president del Govern, Pedro Sánchez, a la Moncloa. | JOSÉ LUIS ROCA

La paraula Moncloa ve del llatí, de «Mont Clovis», muntanya de Clodoveu, que era el nom d’un patrici romà, com tants topònims catalans: Sarrià, Rupià, Fontanilles, Roure, etc. Als presidents els agrada viure en palaus: palau de la Generalitat, palau Montaza (Egipte); el rei del Marroc els guanya a tots perquè en té set; palau de l’Elisi (França) i palau d’Ajuria Enea (Euskadi).

El palau de La Moncloa, des del 1977, és la seu oficial i la residència del president del Govern espanyol i la seva família. La Moncloa imposa un caràcter al president que l’ocupa, com el sagrament de la confirmació: un estil de fer política especialment en l’àmbit internacional, i tendeix a embogir els presidents que hi habiten, quan en realitat és La Moncloa que els habita a ells, els imprimeix la seva forma de pensar i de ser.

Una de les necessitats, no sé si virtut, que enfonsa els presidents és la política internacional. Espanya ha quedat petita per a l’inquilí de La Moncloa, al qual li entrarà el desig irrefrenable d’endreçar bé l’univers, políticament i socialment, i també arreglar el canvi climàtic.

Aquesta dèria per desentendre’s dels problemes domèstics es va notar en el primer........

© Diari de Girona