Hi va haver un període curt de la meva vida que vaig jugar a futbol amb els juvenils del poble i el meu lloc en el camp era fer de reserva. Poques vegades el míster em treia i si ho feia era en una situació molt forçada, com la de tenir un grapat de jugadors malalts o si l’equip contrari era tan brut que atonyinava els nostres fins a lesionar-los i jo, com que era el reserva del reserva, sortia al camp.

En un enfrontament contra els de Mollet, cepats, tan hàbils futbolistes que no ens haurien deixat cap os sencer, l’àrbitre xiulà, com que eren tan bruts, l’acabament abans i vaig estar de sort perquè acabava de sortir al camp.

En aquest mundial s’ha parlat molt d’educació esportiva, contraposada a l’antiesportiva, especialment, la dels perdedors argentins. S’ha teoritzat quina és la millor forma d’estar en un camp de futbol, de la necessitat de jugar net i del comportament noble de la selecció espanyola enfront d’altres. S’ha exagerat tant que semblava que exigien als futbolistes una cortesia versallesca, que s’adiu poc amb l’èpica dels esports en públic, atès que la lírica només existeix en alguns periodistes, ni en el públic, ni en els vestuaris.

Els futbolistes d’Arbúcies estem i estarem sempre enemistats contra........

© Diari de Girona