La Il·lustració Francesa (1650-1780) va ser el moment històric en què l’Estat francès va implementar l’escolarització obligatòria i s’enfrontà al dogma, a l’autoritat de l’Església catòlica, que s’havia reservat educar els nens. La cultura va acostar-se a la gent humil i deixà de ser un privilegi exclusiu de les classes altes. Nogensmenys, les nenes aprengueren alternatives als deures domèstics i a la maternitat amb noves professions futures: docents, infermeres, institutrius, cuidadores.

Anys després, la Revolució Francesa suposà la conquesta del poder per la burgesia i el desplaçament de l’aristocràcia i el clergat. Va ser el salt de la classe mitjana al govern, que considerà el valor de l’educació; va construir escoles als pobles perquè el saber fos un bé comú i no un privilegi dels rics, atès que el saber significa riquesa, domini i poder.

(Actualment, les coses han tornat a canviar als països desenvolupats, on les especialitzacions acadèmiques, que faciliten l’accés al poder empresarial, bancari i polític, les imparteixen escoles i universitats privades, en les quals estudien els fills de la classe benestant. En aquest sentit, hem tornat al període medieval i la figura d’en Donald Trump, imperator mundi, reforça aquesta idea).

L’analfabetisme representava un problema que afectava les classes obreres, atès que els fills de la classe benestant tenien cura dels fills i els portaven a les escoles especials. L’analfabet és qui desconeix l’alfabet, que no sap llegir. Es refereix a la persona illetrada. Des de la Il·lustració és necessari saber llegir i escriure, junt amb l’adquisició de sabers considerats necessaris, operacions aritmètiques, quatre coneixements geogràfics, històrics i literaris.

L’habilitat lectora és entendre el que es llegeix, el significat dels mots i el sentit global de la frase. Sense saber què volen dir els termes és impossible fer-se una idea de l’escrit, perquè llegir significa, també, elegir, seleccionar, inferir; per aquesta raó la persona intel·ligent és qui sap escollir la millor alternativa entre diverses, la solució més encertada.

Suècia, que va ser el gran promotor i model per a molts països sobre l’ús de la tecnologia a l’escola, ara, amb proves que venen de l’informe PISA, reconeix que s’ha equivocat i retorna al sistema tradicional d’ensenyar, sense condemnar del tot el sistema audiovisual, que té la seva utilitat si se sap utilitzar correctament, despullat dels poders que li van atribuir sense cap comprovació empírica. De nou, el protagonisme a les aules sueques: el paper, el llibre, el llapis i la goma d’esborrar.

Els arguments a favor de tornar a les metodologies tradicionals inclouen: millor atenció i aptesa lectora quan s’usen materials en paper. També hi ha estudis que suggereixen que els nens entenen i retenen millor la informació llegida en paper que a la pantalla. Reducció de distraccions que poden venir de dispositius electrònics. Reforçar habilitats bàsiques d’escriptura i càlcul que alguns educadors consideren que s’han debilitat amb l’ús intensiu de tecnologia.

En els últims anys, el govern suec ha estat repensant l’ús de tecnologia a les aules i ha pres mesures concretes per reduir els dispositius digitals i recuperar materials impresos. Això inclou invertir diners en llibres de paper i reintroduir-los a les escoles després d’anys de dominància digital. Perquè s’ha observat una caiguda en les competències bàsiques com la lectura i la comprensió. La raó també és mèdica, ja que s’ha demostrat que els nois que han crescut davant d’una pantalla, no davant d’un llibre, cerebralment estan menys dotats: presenten dificultats per entendre els textos i en la resolució de problemes científics.

Suècia va escoltar l’evidència: l’Institut Karolinska -el que decideix el Nobel de Medicina- declarà que les pantalles perjudiquen l’aprenentatge. El govern ha eliminat els dispositius per a menors de sis anys i ha prohibit els cel·lulars durant tota la jornada escolar.

En altres països nòrdics, que van ser els primers en l’ús de la nova tecnologia i en van fer molta propaganda, ara hi ha un debat encès per adoptar canvis semblants als que han emprès els suecs: Dinamarca, Finlàndia, Noruega i districtes escolars dels Estats Units, i tots ells han posat restriccions a l’ús de mòbils i tauletes. Dinamarca ha anunciat el retorn als materials físics, el paper, el llapis, després d’anys de fracàs escolar promovent l’ús de portàtils o dispositius digitals. Han limitat l’ús de tecnologia en part per motius de salut mental i d’enfocament educatiu.

La majoria dels països no volen abandonar completament la tecnologia, sinó buscar un equilibri entre tradició i modernitat i s’estan decantant més per la forma habitual d’ensenyar com es feia abans. Van abraçar la tecnologia de forma massa accelerada i ara en paguen les conseqüències. La tenen a l’aula, però la pantalla ha deixat de ser la protagonista, ara ho torna a ser de nou el treball analògic, el paper.

«El paper aguanta tot allò que s’hi posa».

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona