Lustres i lustres passaran davant dels ulls de les filles de les Bons d’Encamp fins que les rebesnetes deixin d’explicar als plançons astorats com udolava el pelacabres: un vent mordaç i salvatge. Als horts humils, farcits d’api, de fenoll i de julivert, se sentien xiscles. Era el darrer dia del mes de la fullaraca, de l’any d’avior que el món profà numera 6026 i que als cercles de les iniciades anomenem Gran Anyada del Porc Terrer.La nova va córrer com el foc. Cada insecte nerviós la brunzia; cada fregament de fulles en feia una sardana seca. Se’ns apagava el Drac del Mener: rei de les bruixes, mag de les neus, emperador dels llacs, germà de sang de la Dama Blanca, protector de les dones d’aigua i amic del més petit dels menairons. Nou segles de llum ens separaven del seu predecessor, el Drac de les Argolles. Era l’únic sobirà que coneixien les memòries de les nostres dinasties i ens havia semblat que viuria eternament.No era una esperança vana. Ja a les beceroles aprenem que al roquissar de les Encantades brolla la font de la vida eterna, i que qualsevol Drac Mestre, si ho desitja, en pot beure i no morir mai. El nostre rei no ho va........

© BonDia