Teatre, música, dansa, comerços: consulteu totes les ofertes especials d'aquest mes de maig per als subscriptors de VilaWeb

El bon periodisme té un preu. La desinformació en té un de més alt. Podeu marcar la diferència subscrivint-vos a VilaWeb

Per què és inquietant la recent visita a Espanya del president del TEDH?

Maite Carranza: “Vaig deixar de ser una nena a dinou mesos”

Josep Vila, president de l’Assemblea: “Si no reaccionem, el país se’ns desfà a les mans”

Roger Coma: “Si no mantenim el català, diem a l’altre que no cal que l’aprengui”

Del luxe a les vides invisibilitzades: les restes del somni trencat de la fórmula 1 a València

El consorci d’inversions en infrastructures, lligat de mans per Madrid

Vint mesos de maltractament a tres mossos i un reconeixement pendent

La jutgessa d’Osca té por de delinquir amb Sixena?

Torna la guerra al golf Pèrsic: l’Iran ataca els Emirats Àrabs

Trump fixa un ultimàtum d’un dia a l’Iran i amenaça “d’esborrar-lo de la faç de la Terra”

Cal un impost que gravi els beneficis excepcionals que obtenen les petrolieres?

"Ha superat les nostres expectatives": les grans petrolieres es fan d’or amb la guerra de l'Iran

[VÍDEO] Crits i tensió en el minut de silenci a Esplugues de Llobregat

Hi ha morts que tanquen una època i hi ha morts que –contra les aparences i els titulars interessats– no en tanquen cap. La mort de Carlos Garaikoetxea, a vuitanta-set anys, pertany a aquesta segona categoria. No pas perquè el primer president basc del postfranquisme no fos un home d’un altre temps –que ho era, evidentment, com ho som tots els qui recordem la fi del franquisme amb una nitidesa que ja gairebé angoixa–, sinó perquè el procés que ell encarnà en aquell moment no s’ha acabat, ni de bon tros, i em fa l’efecte que no s’acabarà mai, tot i que els constitucionalistes espanyols ho voldrien. La seua mort, doncs, no tanca cap cicle: pertany al cicle en què som.

Convé recordar-ho perquè, vista d’una certa distància, la història d’aquests darrers cinquanta anys –la història veritable, la que es fa amb dates i fets i no pas amb editorials escrits als despatxos de Madrid– és, sobretot, la història d’un torcebraç permanent entre dues nacions, la basca i la catalana, i un estat, l’estat espanyol, que, després d’una dictadura de quaranta anys, n’ha esmerçat quaranta més en un intent fútil d’acomodar-les, d’acomodar-nos.

Aquest torcebraç comença el 23 d’octubre de 1977, quan Josep Tarradellas baixa l’escala de l’avió amb aquell “Ja sóc aquí” als llavis. Aquell retorn no fou un episodi sentimental, com ens han volgut fer creure tantes vegades després: fou la restauració, tot i que provisional i tutelada, de l’única institució republicana que l’estat espanyol acceptà –forçat, no de grat– de no demolir del tot. La Generalitat: l’única. No hi ha gaires fets contemporanis que meresquen ser subratllats amb tinta més vermella que aquest. I allò que en va fer, Tarradellas, de la seua herència en realitat tant se val. Dos anys després, el desembre del 1979, Jesús María de Leizaola, president basc a l’exili d’ençà........

© VilaWeb