05.12.2024 - 21:40

Actualització: 05.12.2024 - 21:42

No sé si hem perdut mai el temps de vista. No perdre el temps, sinó perdre’l de vista, i en lloc de perdre’l, de malgastar-lo, que de cop i volta deixi de tenir sentit tenir-lo present perquè no hi ha temps, perquè el temps s’atura i no passa, no el veus perquè no hi és. Això vull dir quan parlo de perdre el temps de vista.

“És divuit de novembre. Cada nit, quan m’estiro al llit de convidats per dormir, és divuit de novembre, i cada matí, quan em desperto, és divuit de novembre. Ja no espero despertar-me i que sigui dia dinou, i ja no recordo el disset de novembre com si fos ahir.” És Solvej Balle a l’inici, a la pàgina 9, d’El volum del temps I (traducció de Maria Rosich, Anagrama, 2024). Aquest u en números romans vol dir que El volum del temps tindrà set volums, i després d’haver llegit el primer tinc clar que Balle és capaç d’omplir sis llibres més de temps espatllat, de divuits de novembre, el que no tinc gens clar és com ho farà, perquè amb el primer volum de la sèrie ja ha superat les meves expectatives.

En la literatura s’ha explorat i inventat molt el fenomen de la repetició, però crec que Balle fa un pas més, i potser amb aquest primer volum encara trepitja territoris coneguts de l’absència de temps, però tot apunta que en els següents llibres el personatge de Tara Selter, venedora de llibres antics i rareses, assolirà fites noves dins d’aquest territori del no-temps que ja no és ni no-temps, sinó més aviat, com en diu ella mateixa, la Tara, que és qui escriu, qui ens escriu, temps espatllat. Hi ha una ruptura del temps i només la viu la Tara. La resta de la gent viu en un etern divuit de novembre que per a ells és el primer........

© VilaWeb