11.04.2024 - 21:40

Entro a la classe i veig un bosc de cares expectants. Cares petites, suades, galtes vermelles, nassos lluents. Saludo. S’emocionen. M’emociono. La mestra obre la finestra, estem tots acalorats. Seiem en rotllana a terra després d’apartar tots els pupitres. N’hi ha que no poden seure, o que seuen sense acabar de posar el cul a terra. És com si et donessin una safata plena de flams de gelatina i et diguessin: travessa aquest passadís tan de pressa com puguis i que tots els flams arribin sencers a la meta. Sóc la safata, ells són la gelatina, i l’hora és un passadís. Confien en mi.

M’han llegit i avui tanquen la lectura amb la meva visita. No ho faig gros, és que ho és. M’ho he de prendre així, seriosament, perquè s’ho mereixen, perquè el que hi ha en joc va més enllà de la lectura d’un llibre. Vull saber què esperen de mi, que siguin ells els primers que parlin, que demanin, que preguntin, que diguin, i jo em guiaré pel que vegi que necessiten. Enlloc em sento tant de plastilina com en una aula plena de criatures o joves pendents del que diré. Ens fem falta mútuament, jo no escric sense vosaltres, digueu-m’ho tot, ho entomaré. Enlloc........

© VilaWeb