21.03.2024 - 21:40

Actualització: 21.03.2024 - 21:50

Totes les contistes som úniques fins que ens treus del nostre hàbitat natural (no en direm zona de confort, que és un invent per convertir en difícil el que hem hagut de fer tota la vida; de vegades posar noms a les coses és complicar-les). Demaneu-li a una contista que us expliqui com escriu, pronuncieu la paraula mètode, i les arts camuflatòries dels camaleons us semblaran una ridiculesa comparades amb la fugida d’estudi que se us desplegarà davant dels nassos, en sabem un munt.

Quan a les contistes ens conviden a parlar de com i per què escrivim i a més per dur-ho a terme hem de fer uns quants quilòmetres i passar la nit en un hotel, deixem de ser tan úniques per començar a buscar les nostres iguals. Escriure ho fas tota sola, però tot el que passa al voltant d’escriure et fa relacionar-te amb gent, viatjar, parlar en públic, calcular horaris de tren, arrossegar una maleta, preparar-te un guió, conèixer altres contistes. Passes pel control de l’estació, deixes totes les teves pertinences en un receptacle, travesses el detector de metalls i per un moment ets tan poca cosa que giraries cua. Però aquella escena, perquè és una escena, perquè les contistes veiem la vida en escenes, també pot ser la llavor d’un futur conte.

Sabeu què no ens agrada a les contistes? Que ens diguin “això pot ser un conte”. Nosaltres ho podem dir, vosaltres no. Ens esoteritzem per explicar com escrivim, no tingueu la gosadia de dir-nos que sabeu com engeguen els nostres mecanismes contistes, perquè ens passem la vida dient de mil maneres diferents i elaboradíssimes que això no es pot explicar. El “no es pot explicar” com a escut i com a bandera, com a salvavides i com a ansiolític. És i no és una fugida........

© VilaWeb