07.03.2024 - 21:40

Quan tenia dinou anys, la Mary, filla d’una adinerada família colonial americana, havia d’anar al seu ball de debutant. Vivia una vida regalada, aprenia a muntar a cavall, feia classes de ball, creixia “en un món on només existien les bones olors”. Aquell vespre estrenava vestit i quan se’l va posar es va adonar que la cotilla li sobresortia per l’escot. “Porta’m un parell de mocadors de seda, un cordó, una cinta rosa, agulla i fil”, va demanar a la seva criada, i aquests cinc ingredients van ser la base del que serien els sostenidors moderns, la backless brassière (‘cotilla sense esquena’) que s’acabaria dient simplement bra. Era el 1911 a Nova York.

Mary Phelps Jacob, nascuda el 1892, va anar al ball. I va ballar. Els seus moviments eren diferents, més lliures. Les amigues se li van acostar: “Escolta, com és que tens aquesta llibertat de moviments, no t’ofega la cotilla?” I la Mary va respondre: “No en duc.” És fàcil imaginar l’escena. Totes juntes xiuxiuejant, ella ensenyant-los l’inici de l’escot. Cal dir que no eren ben bé uns sostenidors, perquè més que sostenir el que feien era aplanar, que de fet és el que en aquella època feien les cotilles, que de vegades tibaven tant que provocaven desmais per falta d’aire i fins i tot…, si premien massa el ventre, avortaments… O sigui que, ves per on, els sostenidors moderns podríem dir que van ser un alliberament.

És ben bé que la història dels sostenidors va lligada a la història de l’estatus social de la dona. Ja n’hi havia a l’antic Egipte (kalasiris), al segle I dC a l’Índia (kanchuka) i també en duien les dones atletes de la civilització minoica, a l’antiga Grècia. Els primers sostenidors eren una mica com els que es va inventar la Mary, unes bandes que més aviat els aplanaven, pensades perquè les dones poguessin fer........

© VilaWeb