07.11.2024 - 21:40

Actualització: 07.11.2024 - 22:55

“Què passarà quan se’n vagi el fang i arribin les absències?”, es pregunta una col·lega estimada de Sagunt. Li demano prestada la frase per arrencar aquestes ratlles i me la cedeix i xerrem una mica. Aquests dies sap greu empipar gaire els amics valencians, però alhora vols saber com ho porten, què necessiten, i fer-los saber que hi penses constantment, que hi penses fins a distreure’t del que has de fer perquè rumies què pots fer per ells, i alhora intentes mantenir un silenci respectuós perquè ets lluny i tens sostre, aixopluc, tot sota control i a resguard. És un equilibri difícil que segons el dia mantens amb més o menys encert. Et ressona un què-podem-fer-hi constant i alhora saps que això va per llarg i que tard o d’hora tindràs ocasió de fer-hi alguna cosa, que després del fang…

Perquè mentre durin el fang i la queixa, hi haurà enteresa, i la prioritat serà escombrar, endreçar, recompondre, avaluar, inventariar… Però i després? Una casa, una escola, una botiga, una empresa, un poble sencer no es reconstrueix d’un dia per l’altre. Caldrà molt de temps abans no torni a ser “un dia normal” en molts indrets del País Valencià. Com s’ho faran, mentrestant? Hi haurà prou paciència, diners, recursos per sostenir-ho? Quin és el límit de resistència? Hi ha gent que fa més d’una setmana que durant les hores de llum recull, neteja i endreça i durant les de foscor gestiona i organitza voluntaris. Quant de temps es pot estar així? Amb fang fins als genolls, roba vella d’esport, els cabells recollits amb una cua, pendents de l’aigua, del fang i de les notícies? Menjant de llauna, sense aigua, sentint i vivint tant el patiment de tots els que t’envolten, quant de temps?

Quant de temps pot dir-se “sols el poble salva el poble” sense veure que en realitat volem dir “estem sols davant........

© VilaWeb