28.12.2023 - 21:40

“Aquest és el moment que he triat per vomitar en una galleda.” Cito, no a l’atzar, la secció 520 de la novel·la de Mary Robison Why Did I Ever (2001), novel·la que desafortunadíssimament no tenim en català, però sí en castellà (Malastierras, 2021, traducció de Ce Santiago). Em sap greu, en aquest cas concret, no poder-la llegir en català, perquè traduir aquesta mena d’obres aporta no solament als lectors sinó també al sistema literari sencer i per descomptat a la llengua. Traduir Mary Robison al català ens aniria tan bé, tan bé com quan Yannick Garcia va traduir Lydia Davis (Ni puc ni vull, 2015, Edicions de 1984), que veus que la teva llengua pot acollir una senyora autora com la Davis, una autora que (si fem servir clixés fàcils) és de les que trenca esquemes, que no hi ha manera de classificar-la, aquelles autores que per descriure què i com escriuen et perds perquè no es pot explicar, perquè el que fan (segon i espero que últim clixé) té moltes capes.

Ja tinc Mary Robison al mateix prestatge mental que Lydia Davis, Ottessa Moshfegh, Anne Beatie, Grace Paley, Amy Hempel, Debora Eisenberg, Sarah Maguso, Cynthia Ozick i Lorrie Moore, i en un raconet també hi ha Ronald Barhleme o Stephen Dixon, perquè totes aquestes senyores m’interessen molt, molt més que ells, perquè s’arrisquen més.

I ara torno a la frase de Robison que obre aquest article, l’últim de l’any. Deia que la frase correspon a la secció 520. Secció? No he dit que era una novel·la? És una novel·la amb 536 apartats o seccions o capítols o peces o com en vulgueu dir. Mary Robison (Washington, 1949) diu la llegenda (perdó, deu ser cert, eh, però aquests making of sempre em desperten molts dubtes, sobretot si els trobo descrits gairebé amb les mateixes paraules a tots els articles, crítiques i ressenyes que llegeixo) que es va quedar bloquejada durant deu anys, quan ja era una narradora reconeguda, i mentre treballava corregint guions de cinema, va anar omplint fitxes amb idees, frases, escenes… I deu anys després, en tenia 536, les va ajuntar i en va sortir aquesta novel·la. Màgia. No ho diuen així però sembla que ho vulguin dir així. La mania d’entendre el temps de l’escriptor com un temps que sempre ha de ser productiu, que sempre ha de donar resultats, i........

© VilaWeb