Roger Bartra: “El règim polític mexicà està erosionant la democràcia”

Catalunya es dessagna: s’empobreix i es degraden els serveis públics, segons un informe econòmic

Per què la infiltració de la policia en assemblees sindicals és il·legal?

L’ambició esborrada del govern, el gran problema del Pacte per la Llengua

Esplugues, un llibre de Morin i una tècnica immoral

Quins cotxes elèctrics són les millors opcions aquest 2026?

I el tercer dia de vaga, la consellera Carmen Ortí s’ha despertat

Acte de desobediència: els alumnes d’un liceu de Baiona s’oposen a la imposició del francès a la selectivitat

ERC fa pinya entorn de l’acord del pressupost tot esperant la lletra petita

El consell nacional d’ERC avala l’acord de pressupost amb el PSC

Ningú no s’aixeca de la taula: sindicats i Conselleria d’Educació es preparen per a una llarga nit de negociació

La meitat dels equips directius dels centres docents del País Valencià dimitiran en bloc si avui no hi ha un acord

Carmen Ortí, una consellera en el laberint

Actualització: 18.05.2026 - 21:49

Fa temps que seguesc amb atenció la política gal·lesa, més encara que l’escocesa o la irlandesa. Ara, sempre que ens mirem en un espill d’arreu del món, per tal d’entendre millor casa nostra, puja al púlpit la guàrdia de corps de l’ortodòxia per recriminar-nos que les dues realitats no tindrien res a veure. I, efectivament, només hi ha una realitat sociològica i política que es pot comparar amb la valenciana: la valenciana mateixa. Tanmateix, qui sanciona aquests anatemes no està amoïnat per la falta de semblances, sinó que el mou l’obsessió que no n’hi haja mai. Que no ens poguéssem comparar amb ningú perquè no existim fora de l’espanyolitat, que no som res sense Espanya. Per tant, amb la distància prudent necessària, ens posarem davant l’espill gal·lès a veure quina imatge ens torna.

Per què Gal·les, primer de tot? Perquè, dins el context britànic, representa el nacionalisme contrahegemònic més feble. Així mateix, representa també el colonialisme quasi més pur en essència: Cymru, el nom del país en la llengua del país, ve a significar “la terra de la gent del país”, però nosaltres en diem Gal·les, que és l’adaptació de l’anglès Wales, que vol dir “els estrangers”. Quin colonialisme més pur hi pot haver que aquell que fa que un poble passe de conèixer-se a si mateix com “els de la terra” a conèixer-se com “els estrangers”? Ara, aquesta setmana Gal·les ha pegat una campanada que hauria paregut més que impossible només fa quatre dies: tindrà un primer ministre del Plaid Cymru, el partit independentista. Un polític que, a més, és activista per la llengua i fill d’activistes per la llengua i que es diu Rhun ap Iorwerth, tot i que al registre legal consta com a Jones, perquè els funcionaris de torn es varen negar a inscriure’l amb el nom que li havien donat sos pares.

La substitució de la llengua gal·lesa per l’anglesa a Gal·les ve de molt antic. Fa més d’un segle que no n’és la llengua majoritària i ha anat retrocedint geogràficament amb un patró semblant a l’èuscar: hi ha zones on fa generacions que el gal·lès no és la llengua col·loquial, com el mateix sud de les grans àrees urbanes de Cardiff (adaptació anglesa de Caerdydd) i, sobretot, Newport, un topònim de factura netament anglesa que ha arraconat del tot l’original gal·lès: Casnewydd-ar-Wysg. La mateixa........

© VilaWeb