12.04.2024 - 21:40

Actualització: 12.04.2024 - 21:47

No som a “la Catalunya postprocés”, com se sol dir, sinó en una Catalunya postdemocràtica. Els ciutadans continuen votant en eleccions formals i el marge per a la llibertat d’expressió és molt ample, però el vot perd influència en les polítiques que després s’apliquen, la diversitat dels discursos de cada partit s’ha reduït, els representants són més connivents amb el poder econòmic o incapaços d’enfrontar-s’hi, i l’alienació digital aigualeix la capacitat d’organització. No és un fenomen nou en absolut, ni circumscrit a Catalunya –el politòleg anglès Colin Crouch ja encunyà el terme “postdemocràcia” l’any 2000, i la devaluació del vot i les inèrcies oligàrquiques fa molts anys que s’estudien–, però aquí el desballestament democràtic es percep amb una claredat especial, gràcies a la tríada entre la repressió tecnocràtica dels socialistes, el comunitarisme emocional dels convergents i la inhibició connivent i falta de valentia de l’esquerra.

El procés d’independència duia amb si una força d’apoderament i democratització tan grossa, si s’hagués aprofitat, que la patacada ha deixat un cràter proporcional, i tan innovadors com ho vam ser llavors en un sentit ho som ara en l’altre. Després del 2017, Catalunya ha fet una aportació particular a la tendència postdemocràtica de tot arreu d’occident, que és un desprestigi molt sofisticat de la idea de conflicte, la saba........

© VilaWeb