27.11.2024 - 21:40

Actualització: 27.11.2024 - 22:47

Ja fa un mes, un mes exacte, dels desbordaments a la Foia de Bunyol i l’Horta Sud i la Ribera, un mes de la maleïda gota freda i la més maleïda encara alerta que no es va enviar, la que va fer sonar els telèfons a les vuit del vespre i onze minuts, tantes vegades com calgui ho tornarem a repetir, a les vuit del vespre i onze minuts, quan aquella aigua opaca i furiosa feia hores que ho assolava tot, i arrossegava els cotxes, i arrencava les parets, i s’enduia la gent.

El gest terrible de tancar finestres i persianes per deixar de sentir els crits. Plorar d’impotència i de no poder ajudar i tancar-ho tot. El sentiment de culpa, després, dels qui eren lluny. Perquè eren lluny. I tants de morts. Coses espantoses que han passat aquí i que deixen marca i que no es poden oblidar.

En Ferran Torrent, que era a casa quan l’aigua hi va entrar amb aquella violència espessa de color marró, ho explicava concisament a À Punt: “Les ferides es curen, però queden les cicatrius. D’ací a uns mesos, el poble tornarà a ser el mateix; però les desgràcies estaran a l’interior.” I això és el que passa, que la gent continua amb aquest nus a les entranyes i que de vegades plora i que de vegades, no. Però que el nus hi és. I es va estrenyent. I se solidifica.

I és terrible.

Ja ha passat un mes sencer, sí, i en aquest temps hem hagut de sumar........

© VilaWeb