08.07.2024 - 21:40

Actualització: 08.07.2024 - 21:49

Poc o molt, tots hem estat turistes alguna vegada. Siluetes de fons a les fotos d’uns altres turistes en un indret somiat i massificat. De cop, entre la massa, sentiu una veu que es fa clara com un got d’aigua. Us gireu, els veieu, doneu un cop de colze als vostres acompanyants: “Goita, catalans.” No sé què us explico, segur que us ha passat.

No us havíeu vist mai, no us coneixeu de res. Heu anat a petar al mateix lloc estranger, al mateix càmping, hotel, a la mateixa cua per a entrar en una catedral, a un museu. No porteu cap distintiu, cap pin, cap bandera; no sou més rossos ni més morenos que ells, ni més alts ni més baixos que ningú; no sou endevins, però us endevineu: catalans. Tan naturalment com també us endevinen els qui diuen: “catalanes”, a vegades amb les dents serrades, amb la mateixa precisió de radar. Mira si és fàcil d’explicar, sempre ho ha estat. Només cal un aire que agafa la forma d’un codi comú, un fil sonor que és la continuació d’una mateixa història. No cal res més: un baf, i l’encertareu, us encertaran.

Ja ha esdevingut un clixé: un català no ha estat turista si no ha pogut dir, quan torna de viatge: “Era ple de catalans”, o “Ens hi vam trobar catalans”, o “Hi havia un matrimoni de Matadepera”. Posa-hi valencians, mallorquins, lleidatans, gironins –cadascú afina segons d’on ve–; i qui diu Matadepera diu Alcoi, Manacor,........

© VilaWeb