No es va trobar cap cadàver enmig del carrer, ni al costat d’uns contenidors | Mail obert d'Assumpció Maresma

L’estranya presència de la jutgessa espanyola del TEDH en totes les demandes de la carpeta catalana

Xavier Vendrell: “És inadmissible que les forces independentistes hàgim llançat la tovallola”

En el moment de rebentar-ho tot? | EDITORIAL DE VICENT PARTAL

Pànic al PSOE per la doctrina Aldama: per què l’han premiat si no és un alertador?

Emília Bolinches: “Em creia al peu de la lletra tot allò que deien les monges. Com és que era tan beneita?”

La guerra dels clans de Kotor: què hi ha darrere els assassinats de la màfia a Barcelona?

Josep Maria Jové: “Cremem victòries d’una manera brutal”

Més incendis simultanis: estabilitzats els focs de Sentmenat i del Pla de Manlleu

Arribem al pic de calor amb temperatures que trenquen rècords arreu del país

L’incendi de Trevillac evoluciona favorablement, malgrat la revifada a la zona d’Illa

La Mediterrània registra una temperatura rècord de 26,63 °C a final de juny

Martí Boada: “Hem fet una cosa que és una barbaritat: construir dins els boscos”

Ahir va fer vint-i-cinc anys que te’n vas anar i som molts els qui et trobem a faltar, Jordi Vendrell. No sols les xatis, no et facis il·lusions tu ara, sinó també la teva clientela, àmplia i variada com la dels bons mercats. Sempre en vas dir clientela, de l’audiència. Si tanco els ulls, encara puc sentir la teva veu tan característica i tan de ràdio, fent el golfo amb Ramon Barnils i Quim Monzó a El lloro, donant la benvinguda al tigre Ferran Torrent a El mínim esforç i repartint joc i contribuint a fer teòrica a L’orquestra, el gran programa de tertúlia. Era una veu que entroncava de manera natural amb unes rialles que transmetien felicitat i l’encomanaven. I, de tant en tant, un “apa-li” de sorpresa o un “olé” de celebració quan hi havia hagut un bon intercanvi de cromos. Entre tots et devem que ajudessis a posar en marxa Catalunya Ràdio, en una època en què els programes radiofònics encara podien crear tendència i estats d’opinió.

Els esperits lliures i les veus que diuen les coses tal com raja sempre han fet nosa, ara i abans. Segurament per això als manaies no els manques tant: ni als sociates (com deies tu i no jo, que quedi clar a jutges i censors) ni als postconvergents, que de fet ara mateix no ho són gaire, de manaies. Els seus........

© VilaWeb