23.12.2024 - 21:40

Actualització: 24.12.2024 - 16:16

Imagineu-vos algú que ha estudiat comunicació audiovisual a la UPF. Mal estudiant del tot no pot ser, perquè la nota de tall és alta. Amb una mica de sort, haurà après a fer vídeos i a remenar sons. Bé, un entre tants, com deia Estellés. Imaginem ara que també ha fet guitarra clàssica al Conservatori Municipal de Música de Barcelona. D’acord, li agrada la música. Punt a favor. Però, i si resulta que a més és dramaturg, dirigeix obres de teatre, fa bandes musicals i ha coescrit textos fantàstics aquests darrers anys? Aleshores comencem a tenir un problema, perquè ja no el podem classificar tan fàcilment. Això que ens agrada tant, no només als periodistes, d’encasellar el personal. Sort que encara queda l’opció d’artista pluridisciplinari, amb i final perquè ho diu el DIEC, però és un calaix de sastre que no acaba de convèncer i pot arribar a fer una mica de por i tot.

Aquest algú del paràgraf anterior existeix i es diu Pau Matas. Confesso que jo, fins fa dos, dies no sabia qui era. Però vaig tenir la sort que el tió fes un pet abans d’hora i van aparèixer unes entrades per a anar a veure Gola al Teatre Nacional de Catalunya. Sense barret per treure’m perquè no en duc, quan va acabar l’obra només vaig poder posar-me dret i aplaudir ben fort. Com tothom. Standing ovation, si em permeteu l’anglicisme. De l’actuació d’Oriol Pla a Gola ja se n’ha parlat molt i tothom coincideix a dir que està immens, larger than life, per continuar amb els anglicismes, i prometo no utilitzar-ne més que ja sé que fan provincià. Qui hagi vist Gola sap de què parlo, i qui no, faria bé de no........

© VilaWeb