15.10.2024 - 21:40

Actualització: 15.10.2024 - 21:41

El poder sempre és particular, perquè implica la dominació d’un individu o grup sobre la resta. Si entenem com a “poble” el conjunt de persones que componen una associació, el poder és sempre sobre el poble o per al poble, però mai del poble. Atès que ha de doblegar les voluntats alienes, el poder imposat només pot ser violent. Pot ser una violència física, mitjançant la repressió, l’acció militar o la marginació social; una violència mental, mitjançant la propaganda, el control dels mitjans de comunicació i l’educació; i una violència legal, mitjançant un sistema de normes coactives. O poden ser totes alhora: l’estat espanyol és un exemple d’ús de tota mena de violències contra l’independentisme i, doncs, contra la llibertat de la nació catalana.

La temptativa de posar fi a la dominació, o, si més no, de limitar-la, requereix un altre poder. Una alteritat. I aquí és on sorgeix la paradoxa. Si, contra un poder imposat, s’utilitza un poder del mateix gènere, el cercle de la dominació perdura i, per tant, el cercle de la violència. Quan impugnen el poder establert, els defensors de valors socials de justícia i llibertat poden esdevenir, si estableixen un altre poder, administradors de la dominació i la injustícia. En aquest sentit, el moviment independentista no ha jugat la carta de la dominació i la violència i, per aquesta raó, no ha pogut construir un poder propi –des........

© VilaWeb