Les màscares de l’escriptor

Julià de jòdar

VilaWeb

0
yesterday

La jutgessa d’Osca té por de delinquir amb Sixena?

Òscar Andreu: “El dol és haver detectat que la llengua del meu pare es fa servir per esborrar la de la meva mare”

“No penso pagar”: arriben multes fins a 1.000 euros als manifestants que van rebre Puigdemont

El CHCC, l’estructura de país que agonitza per abandonament institucional

Jair Domínguez: “M’hi refermo: quan vénen amb barres i pedres, potser que ens hi tornem”

Queixes per l’examen de C2 de català: els aspirants van poder corregir la redacció després de la pausa

Vall Clara: “Joan Manuel Serrat va ser dels que va posar més diners per a l’Avui”

Alonso-Cuevillas: “És possible que la jutgessa ara no sàpiga com aturar això de Sixena”

Trump diu que soldats nord-americans han assaltat un vaixell iranià a l’estret d’Ormuz

L’Iran refusa una segona ronda de negociacions amb els EUA a Islamabad

El director de l’FBI, sota sospita: absències, alcohol i malestar intern

Israel critica la hipocresia de Sánchez, que vol trencar l’acord d’associació amb la UE

La flama del Correllengua arriba a Bellver i la Jonquera en una primera etapa marcada per la pluja

Actualització: 19.04.2026 - 22:09

És prou sabut que el boc expiatori de la guerra de Troia és la bella Helena, que en pagarà les culpes arrossegant-se –ella, que era filla de Zeus– al llarg de deu sagnants anys de matances en les pàgines de la Ilíada. Abans d’Homer, les distintes fonts no es pronuncien clarament respecte de la fugida d’Helena, de manera que el relat es mou entre pretextos diversos: rapte (ús de la força per part de Paris enfront d’una dona dubitativa, si no del tot reticent); intervenció divina (Eros i Afrodita ficant-hi el nas); fugida per amor (amb intervenció marginal d’Afrodita, però el fet és que Helena serà seduïda pel bell i ric Paris, la mare del qual, Hècuba, considera que ella s’ha tornat una fresca, perquè ha perdut el cap pel seu fill).

Però Homer embolica la troca. En primer lloc, la fugida és atribuïda al bàrbar de Paris, que ha gosat infringir l’hospitalitat, una de les lleis sagrades de Grècia. Seguidament, la culpa recau en Afrodita, que controla despòticament Helena. Però és la mateixa Helena qui proclama el mea culpa –penediment, amargura, vergonya– al llarg de la Ilíada. Cosa que no impedeix, en la mirada patriarcal del poeta, que meni una vida conjugal rica i plena amb el seu raptor, seductor, o missatger de la divinitat. (Que la doble naturalesa d’Helena, carnal i divina, li permeti de passejar-se, muda i serena com la lluna, per damunt el foc i la sang, o alçar-se damunt els combatents deixant-hi caure flors blanques, no és cosa que interessi aquí.)

Més encisadora és la variable de la història que tracta la culpa d’Helena amb aquella supèrbia de retòrics i sofistes a l’hora de condemnar-la o absoldre-la. Segons aquesta versió, durant el periple de la parella de fugitius cap a Troia, la deessa Hera va sostreure Helena a Paris substituint-la per un fantasma o doble (eidolon) i traslladant l’autèntica Helena a Egipte per posar-la sota la protecció del rei Proteu durant els deu anys que va durar la guerra de Troia: Eurípides escriu que els aqueus s’havien deixat matar “per un núvol”. Homer no recull aquesta llegenda: si, per a Eurípides, Helena era un simulacre, per a ell és el simulacre (això ja ho diu Calasso a Les noces de Cadmos i Harmonia): un nom, un mite. Igual que ho era Aquil·leu per a Helena, amb qui res no la unia: la dona més bella del món no és destinada al més bell i fort dels prínceps.

Potser per això en època tardana va circular el relat que narra els amors impossibles entre Helena i Aquil·leu, que només s’han vist de lluny durant el setge de Troia, i que culminaran amb la seva unió després de la mort a l’Illa Blanca (Leuké). Un lloc que els navegants havien d’abandonar al capvespre, perquè a la nit els fantasmes d’Helena i Aquil·leu cantaven la seva història i els poemes d’Homer: exaltaven, morts, l’únic lligam que els unia dins el poema quan eren vius: en el cant III, Helena reprodueix al teler els fets que succeeixen a la guerra de Troia i, en el cant IX, Aquil·leu entona les proeses dels herois al so de la fòrminx. Els vells escolàstics opinaven que el poeta havia representat l’arquetip de la seva poesia: si Helena trama fils, Aquil·leu ordeix música. Tots dos són alhora protagonistes i espectadors, cantors i objectes del cant. Dos simulacres que s’acosten, però que no lliguen amb una veritable història d’amor. A l’Illa Blanca, “juguen” a fer el poeta, però la faula de debò és que Helena va pujar al cel vora Zeus i que Aquil·leu va ser enterrat a les ribes de Troia vora els millors (aristoi) dels seus companys de brega.

Res de nou sota el sol: les màscares de l’escriptor (si és que la màscara no és el rostre).

Bon Sant Jordi, pacients lectors i benèvoles lectores!