24.12.2024 - 20:40

Actualització: 24.12.2024 - 20:50

La Nostra Norma estava farta de badar quan va veure a l’improvís un Be Negre amb potes rosses abrigat amb un abric de quadres cafè i un mocador vermell a la falsia, com una Àngels Barceló rebent la Creu de Sant Jordi o un Tomàs Molina presentant un Cap d’Any amb un kilt sense plecs. “Ai, que faig tard!”, cridava el Be Negre mirant l’hora en un rellotge que s’havia tret de la butxaca de l’armilla rovell d’ou, una mica com un Carlos Mazón a punt de sortir d’un restaurant mentre la gent s’està ofegant. La Nostra Norma va fer un bot i va perseguir el Be Negre, que es va ficar de cap en un cau, com un d’aquells juristes de la Generalitat, inventors de l’estratègia de la Llei a la Llei i de les Estructures d’Estat. La Nostra Norma va seguir el Be Negre, però el cau no era pròpiament un cau, sinó un túnel que trencava avall avall, sobtadament, com una Amnistia Pactada deixada en mans d’uns Jutges Versàtils, per entendre’ns.

La Nostra Norma no va poder aturar-se i va caure vertiginosament per un pou molt fondo, tan fondo com una Crisi-de-Mai-Acabar. O potser no era tan fondo com semblava, el pou, sinó que la Nostra Norma hi anava caient a poc a poc, i disposava de molt de temps per a mirar al voltant i pensar què vindria després, tot molt a la manera d’una Conferència d’Estats per al Canvi Climàtic. A les parets del pou hi havia armaris i lleixes, mapes, quadres i cartells; gràfics com els d’uns Economistes........

© VilaWeb