25.01.2024 - 21:40

Actualització: 25.01.2024 - 21:43

El periodista Miquel Bonet els anomena anarco-carlins o conservadors d’esquerres, però a mi m’agrada més l’etiqueta de cupaire d’ordre. Al meu entorn catalanoparlant de mitjana edat és un perfil força estès, tot i que desconec si aquest espai polític és gaire gran, que les bombolles socials ja sabem com ens enganyen. Ara que la guerra entre Esquerra i Junts és total, i que es parla sovint de l’emergència d’Aliança Catalana i d’una possible llista cívica, potser val la pena d’escriure quatre ratlles sobre el tercer espai de l’independentisme.

Fem memòria. Després d’anys de feina municipal, la CUP va irrompre al parlament a les eleccions del 2012. La cara més visible era David Fernàndez, i de seguida va quedar clar que era una veu nova en l’escleròtica política catalana, amb un discurs relligat que presentava amb una capacitat d’oratòria considerable. El 2015, l’any de Junts pel Sí, la CUP va obtenir un resultat històric: 338.000 vots i deu diputats. El candidat va ser Antonio Baños, que va brillar als debats i va recuperar amb la indumentària l’esperit dels sindicalistes de fa cent anys. La campanya va vendre il·lusió, com tocava en aquell moment del procés, amb el cèlebre anunci de la furgoneta. Llavors era un........

© VilaWeb