01.02.2024 - 21:40

Actualització: 01.02.2024 - 21:45

Cada vegada que baixo a Catalunya em toca viure la mateixa murga, l’adaptació d’horaris. Acostumat al model europeu –horari d’oficina de vuit a quatre amb mitja hora per menjar cap a les dotze, i tota la tarda lliure–, els amics em convoquen per dinar a quarts de tres o a les tres, i amb la certesa, si no són treballadors públics, que després hauran de tornar a la feina. Els sopars encara són pitjors, amb trobades al restaurant quan la resta del continent ha acabat la digestió. Fa uns anys quants van preguntar a catalans a l’exterior què els feia més mandra de tornar, i la resposta que va guanyar de llarg va ser la irracionalitat horària.

Passen els anys i a Catalunya encara hi domina el model sorgit de la postguerra franquista. L’horari laboral destrueix la conciliació i el temps lliure, els alumnes d’institut arriben a casa esgotats i afamats, i la televisió ofereix els programes més interessants a una hora que tots hauríem de dormir. El més gros és que hi ha una corrua d’estrafets que encara defensa aquest sistema insà. El primer........

© VilaWeb