13.02.2024 - 21:40

Ester Xargay era un somriure. L’Ester és un somriure, encara, en el record dels qui la vam conèixer. Ja sé –tal volta ho penseu– que quan algú es mor rep elogis desmesurats, d’això en parlaré més endavant. Però he de consignar que, des que l’Ester va marxar, el proppassat 19 de gener, mai no havia vist tanta unanimitat, tanta estimació per una persona entre el ram de la cultura, que no us penseu que sigui gaire donat a les magarrufes cap als possibles competidors.

La Xargay era poeta, artista en diverses disciplines, una creadora en el sentit lat del terme. I com és que molts de vosaltres no sabíeu qui era? Vet aquí un dels problemes de la cultura catalana: cada vegada és més nobiliària, menys valenta, més lligada als estratagemes dineraris (l’últim, donar un premi literari a la primera novel·la que escriu un mediàtic, Ramon Gener, en una llarga llista que ens hauria de fer avergonyir), més carrinclona, si m’ho permeteu d’escriure. I tot allò que es mou en els marges d’aquesta carrincloneria institucional, d’aquesta obsessió per la cultura de les xifres (tants llibres venuts, tants visitants al museu, tantes aparicions a la televisió…), queda exclòs, no de la possible lloança, sinó d’un estat previ indispensable: saber que existeix una poesia i un art fora dels cercles més preocupats per una cultura entotsolada en la marca i el comerç.

L’Ester era un somriure permanent; la seva obra era rebel, radical, compromesa amb una concepció de la cultura que investiga, que es –ens– pregunta coses per fer-nos més sensibles o més savis, si no és que........

© VilaWeb