06.03.2024 - 21:40

L’article d’avui té contingut sensible i explícit, personal i aliè. Us ho vull advertir. He llegit una notícia i se’m glaça l’ànima. Sota engany i sense permís, entre el 1966 i el 1970, a més de 4.000 nenes i adolescents indígenes de Grenlàndia, els van introduir un DIU vagina endins, un anticonceptiu intrauterí. L’objectiu polític que hi havia rere aquella violència? Limitar el creixement de la població impedint embarassos. Ara, aquelles dones han demandat Dinamarca per haver abusat dels seus cossos i de la seva llibertat. Naja Lyberth, una de les afectades, que aleshores tenia catorze anys i que ara en té vuitanta, reclama “recuperar la nostra autoestima i el respecte pels nostres ventres. No hi ha cap govern que tingui el dret de decidir si has de tenir fills o no”. A banda de la humiliació, les conseqüències d’aquella violència mèdica han significat per a moltes la limitació de la seva fertilitat, dolors, hemorràgies internes i infeccions abdominals durant dècades.

M’imagino aquelles nenes tan joves dins les consultes mèdiques on els van col·locar aquells DIU. Penso que soles que es devien sentir i se m’encén una empatia total cap a elles. Em torna un record al cap, un record de mi: jo, sentint-me tan sola com elles, en unes altres circumstàncies, en una consulta ginecològica.

Fa uns quants anys vaig tenir un avortament. El cor del fill que esperava es va aturar. No hi havia sala d’operacions disponible per a aspirar-me el fetus i el vaig dur mort a dins el ventre una setmana. Com que ja havia perdut un altre fill anteriorment, van dir-me que calia fer una biòpsia per saber què havia passat. Aleshores no sabia que aquella experiència ginecològica em marcaria emocionalment com........

© VilaWeb