12.06.2024 - 21:40

D’ençà que havia mort l’avi, l’àvia em deia que se sentia sola i a casa seva sempre hi tenia la tele o la ràdio encesa com una veu parlant de fons, perquè així sentia que algú l’acompanyava. Recordo que un dia, durant una conversa més íntima que les habituals, em va confessar veladament que, en realitat, mentre l’avi era viu també se sentia sola, i recordo que em va travessar una pregunta: ens en podem deslliurar, realment, de la soledat? I encara un altre dubte: quina soledat és més punxeguda, la de l’aïllament involuntari o la sigil·losa soledat que viu dins nostre malgrat que siguem éssers socials que es troben constantment envoltats de gent o connectats amb els altres?

Hi ha qui diu que estar socialment desconnectat pot equivaler a fumar quinze cigarrets diaris, és a dir, que sense sospitar-ho, la solitud també ens pot devastar fins a matar-nos. Els paquets de tabac anuncien que fumar mata, però on ens adverteixen que sentir-se sol també ens destrueix? La soledat és una epidèmia que cada vegada infecta més humans: les dones la pateixen més que els homes, també les persones LGBTIQ i els individus amb menys recursos econòmics, però, en termes generals, un 20% de la població assegura que l’ombra de la soledat se’ls empassa cada dia.

Tristament, hem donat per vàlid que la gent gran se senti sola; és una realitat que........

© VilaWeb