31.07.2024 - 21:40

“Se li nota que és català quan parla castellà; presenta dificultats en aquesta llengua. Potser hauríeu de fer que veiés més dibuixos en castellà”, suggereix la mestra a la mare d’una criatura. Entristida, contrariada i enrabiada, una amiga em narra una situació, que, de tan perversa, acaba enfurismant-me a mi.

Sabem que algú ens detesta, que ens odia, bé perquè ens ho comunica verbalment amb paraules carregades de ràbia, de menyspreu, bé perquè té actituds violentes de tota mena cap a nosaltres o, fins i tot, perquè en la seva manera d’ignorar-nos ens va retallant drets amb la clara intenció de deixar-nos desarmats, reduïts a la mínima expressió, al no-res. Aquestes són les múltiples cares visibles de l’odi. Patir qualsevol d’aquests atacs ens converteix en víctimes, però el més perillós de l’odi com a poder destructor, el més perillós de ser odiat és el fet de permetre que el virus de l’odi que llancen sobre nosaltres ens entri torrent sanguini endins i ens habiti fins a aconseguir que creguem que som mereixedors de qualsevol tracte vexatori.

Quan l’odi que ve de fora acaba convertit en autoodi, quan som nosaltres mateixos que arrabassem l’espasa al nostre contrincant i ens l’enfonsem al mig del pit, quan comencem a sentir vergonya de qui som i actuem per complaure aquells qui ens odien, hem perdut definitivament la batalla. Això és exactament el que vaig pensar quan la meva amiga em va comentar el que li havia recomanat la mestra de la seva criatura. Hi poso context. Tinc una parella d’amics que viuen a un poble petit de Catalunya, d’uns mil habitants (un llogaret lingüístic; un dels darrers bastions de resistència de la llengua catalana). Un poblet amb una escola on, miraculosament, encara se sent parlar català al pati, i també, majoritàriament, dins les aules i pels carrers. Els meus amics tenen una criatura de nou anys. A la sessió de tutoria, la mare queda astorada quan la mestra li recomana que converteixin la llengua castellana en una llengua més habitual per........

© VilaWeb