30.10.2024 - 21:40

Actualització: 30.10.2024 - 21:44

Darrerament, la paraula “cervell” em persegueix. Sempre he considerat que, comparada amb la feina d’un neurocirurgià, la meva és ben poc útil, molt menys indispensable, menys determinant, menys important, en definitiva. Sempre ho he vist així, i ara fa unes setmanes que ho vaig constatar. Jo era asseguda en una d’aquelles cadires incòmodes destinades als acompanyants en les habitacions compartides dels hospitals públics. Estava pintant amb aquarel·les un retrat del meu pare que dormia, convalescent, al llit, a tocar de mi. No en sé, de pintar, no he estudiat mai dibuix, ni disseny, ni belles arts, i no és que hi tingui gaire traça, però com que no n’espero res concret, del resultat, he descobert que és una de les poques activitats que calma el meu frenètic ritme mental. Pinto per ofegar la tristesa, per apaivagar l’estrès, per tornar a mi, al centre, per no plorar, per practicar el difícil exercici de ser, plenament, en l’ara i l’aquí. I per tots aquells motius vaig treure llapis i pinzell. Estava dibuixant el cap del pare, la seva cicatriu de més de seixanta grapes, quan va entrar el neurocirurgià que l’havia operat pocs dies abans, d’urgència, i que va salvar-li la vida en una intervenció d’alt risc. Amb una serenitat envejable, l’home es va acostar per veure què dibuixava.

—M’agrada molt. Si me’l regales, a canvi t’ensenyo el cervell del teu pare —va deixar anar amb un somriure amable.

Jo vaig quedar astorada perquè és la proposta d’intercanvi més curiosa que m’han fet mai. Soc aprensiva, però molt curiosa, també, i malgrat la basarda que em feia la idea, sabia que segurament mai més no tindria l’oportunitat de veure per dins el cap del meu progenitor. Abans que pogués respondre res, el pare es va despertar i amb paraules lentes va reclamar el seu dret de quedar-se el meu dibuix. Van barallar-se de broma........

© VilaWeb