17.07.2024 - 21:40

Darrerament em topo amb Déu per tot arreu. La setmana passada vaig tocar fons; vaig passar per moments fosquíssims. Tal vegada, en un futur, voldré escriure un article que versi sobre el que vaig viure, però avui no us en dono més detalls perquè els fets són encara massa recents, i si alguna cosa he après és que, per narrar, em cal prendre certa distància temporal i emocional respecte a allò que m’ha remogut. Avui us vull parlar de Déu. Sí, de Déu. Que no temin els pagans, ni els agnòstics, ni els ateus, no vinc a confessar que m’he convertit al cristianisme, ni a convèncer ningú de res, només reflexiono en veu alta per mitjà d’aquest escrit sobre l’enveja que sento dels creients.

Tornem a l’inici de la història: jo, ara fa uns dies, desfeta, derrotada, gairebé deshumanitzada de tan esmicolada, i els amics, que formaren un estol d’ocells que venia a treure’m del sot com els helicòpters de rescat salven la vida d’aquells qui s’han perdut mentre pujaven una muntanya massa alta, o bé han quedat colgats per una allau inesperada. Un dels amics em va acollir de nit a casa seva, em va oferir menjar i un llit, i també una cervesa sense alcohol. Estàvem tots dos sols, o això creia. Jo havia plorat tantes hores seguides que tenia els ulls botits, roents com si m’hi hagués entrat la sorra de tres platges. Vaig anar al lavabo a refrescar-me la cara, i en sortir, plantada al rebedor, la presència d’una dona amb un vestit turquesa i una cabellera llarga i cuidada em va sobresaltar. El meu amic me la va presentar, però no vaig retenir-ne el nom perquè no tenia el cap per a res. Aviat, la dona em va abraçar amb una tendresa insòlita. —No sé qui ets, ni d’on has sortit —vaig balbucejar-li a l’orella mentre ella em sostenia—, però gràcies per abraçar-me. Tenia l’ànima tan........

© VilaWeb