24.04.2024 - 21:40

Actualització: 24.04.2024 - 21:50

Fent un cop d’ull ràpid al món fàcilment podríem concloure que som una societat enutjada: a les xarxes socials solem demostrar que tenim la pell molt fina i ens insultem a la lleugera amb una ira i una vehemència exasperada. Conduint ens escridassem a la mínima amb els altres conductors i, en general, en les nostres interaccions socials anem més mancats que no pas sobrats d’empatia i tolerància. Però si analitzem amb profunditat aquests comportaments, dels quals tots som a estones víctimes i a estones perpetradors, tal vegada entendrem que en realitat totes aquestes actituds de ràbia són fugues d’enrabiades i còleres molt més profundes que no ens permetem de sentir. Dit d’una altra manera, són enrabiades acumulades i desviades. Davant de qui realment voldríem i hauríem de mostrar-nos enfadats, optem per callar i dissimular i així se’ns encapsula la fúria que acabem foragitant a deshora i fora de context. La pregunta és: tenim tots el mateix dret d’enutjar-nos?

De desviar les enrabiades, de veure’ns obligades a dissimular, les dones en sabem força. Com en tants altres assumptes, sentim que aquí el gènere pesa en desfavor nostre perquè hi ha una forta pressió social que ens empeny constantment lluny del nostre dret d’estar enfadades, i que ens demana sobretot que no ho mostrem ni en privat, ni encara menys, en públic. Sàviament i per conveniència del gènere masculí, socialment se’ns ha manllevat la legitimitat d’aquests sentiments i se’ns ha endossat la culpa com a garantia i........

© VilaWeb