23.02.2024 - 18:07

Actualització: 23.02.2024 - 18:10

Hi ha por de pronunciar un mot, ara, perquè la comparació és esfereïdora: hi ha por de dir “falla”. El calendari no hi ajuda gens i quan es parla del barri de Nou Campanar i es repassen les imatges d’ahir a la vesprada amb el fum negre que s’escampava per la ciutat i tapava el Micalet, amb aquelles flames que abraçaven mortalment els dos blocs de pisos del complex residencial de luxe, el mot encara fa més mal. Falla és un paper de vidre a la llengua que esgarrinxa les genives. I després hi ha una olor que és tan recognoscible pels valencians que el cervell fa una associació d’idees massa obscena.

Però per damunt de tot això, hi ha una sensació que pesa i pesa. És la solitud de quan és fosc i els xiquets tornen de les extraescolars i la mare no els pot dir que córreguen cap a la dutxa mentre ella bull la verdura i arrebossa el pollastre, o posa una pizza al forn perquè avui és dijous. També pot passar, va passar ahir, que un home torne de córrer amb la gorra i les malles i les pulsacions disparades, alarmat pel fum que veu que emergeix de Nou Campanar, el barri on va comprar un habitatge encara no fa vint anys i on tants bons moments ha passat en la piscina i en les zones comunes, i passarà, va passar, que es trobe els veïns que li diguen el què. I que el què és que ho ha perdut tot i ja no té una dutxa ni la pomada que es posava contra l’escaldament i que li anava tan bé. I hi ha una parelleta jove, que sempre saluda els veïns. Fa........

© VilaWeb