13.10.2024 - 21:40

Actualització: 13.10.2024 - 22:04

A la vuitena planta s’hi arriba amb un vol directe. Entre la planta baixa i la vuitena, l’ascensor no s’atura mai per molt que els viatgers novells premen la resta de botons. Aquest sistema potser és pensat per a accelerar els processos, perquè els malalts d’oncologia són impacients i volen que el temps passe molt de pressa.

També el trajecte fins a la vuitena.

Quan arriben dalt, els impacients es reparteixen pels diversos espais d’aquella planta vestida d’una manera lleugerament diferent de la resta de plantes de l’hospital. Per a tots, el temps s’atura de cop a la sala d’espera i tatua la incògnita en els rostres de la gent. Hi ha rostres que diuen, sense paraules, que és el primer dia que són allà. Potser han pujat a la vuitena perquè algun metge de la segona o de la tercera els ha dit, amb un somriure sincer, que millor que et veja el meu company.

Les cames d’aquells rostres debutants tremolen; i el cor d’aquells rostres i d’aquelles cames que tremolen penja d’un fil; i els ulls, els ulls, que són plans i secs, fan un circuit interminable entre la pantalla i el paperet amb les inicials i el nombre de la cita. Perquè el primer dia a la vuitena és això: esperar, observar, tremolar, desitjar i congelar els mitjos........

© VilaWeb