06.10.2024 - 21:40

Dimarts, primer d’octubre, set anys després, un dia difícil de pair per més que passi el temps. Cada any igual, però una mica més tèrbol i difós. A partir del 20 de setembre un neguit somort s’instal·la a la panxa i al cap, sense necessitat de pensar gaire. És automàtic. És un neguit del cos. Hi penso poc, això no m’estalvia de sentir-lo, és un dia massa important. Està incrustat a les cèl·lules. El neguit em fa reviure aquell sentiment viscut de ser poble, que no va ser cap miratge. Va ser real, la policia espanyola va haver de recular. Aquelles bèsties exaltades que ens volien esclafar no ho van aconseguir perquè tots junts ens vam convertir en murs humans. Vam ser poble, molt més enllà del poema d’Estellés. Els vam aturar. Els vam fer recular. Els vam vèncer. Els seus cops de porra trencant vidres, trencant ossos humans no ens van fer claudicar. Ni tampoc les seves potes animals trepitjant-nos. No havíem imaginat tanta brutalitat i no tan sols la vam resistir, sinó que la vam vèncer. Ho vam fer tots junts. Aquest dol pel que no va ser es converteix en sentiments atapeïts per a bandejar l’oblit. També........

© VilaWeb