Creat: 21.04.2026 | 05:37

Actualitzat: 21.04.2026 | 05:37

Som una cova on encara ressonen/ veus familiars d’un pretèrit remot”, escrivia Pere Pena fa una dècada al primer poema de Tanta terra. “Som fragància que arriba d’un jardí immemorial, la sentor de la terra amerada de síl·labes./ En cadascun de nosaltres perdura/ l’olor de nen obrint un llibre nou”, deia cap al final del llibre, com un cercle que es tanca. Ja fa dotze anys d’aquells versos. Pena havia escrit una dècada abans un altre poemari memorable, Plom a les ales, amb què va guanyar el Vicent Andrés Estellés, i tenia els seus lectors abandonats a les mans del déu invisible de les lletres fins ara, que per fi s’ha decidit a publicar una novel·la forjada a foc lent, com madurant un fruit que només es dona a tastar quan es troba en el seu punt màxim d’expressió. I així ha arribat a les llibreries, de la mà de la flamant Eclecta Editorial, Sota la pell, un arbre, títol que ens fa pensar que el novel·lista novell no ha abandonat el poeta que porta endins, el poeta que és i serà.

Debutar en la prosa de ficció a aquestes edats provectes, en la seixantena, té un mèrit enorme, perquè significa moltes coses. Per exemple, esperar a viure i experimentar les fondàries de la vida i la literatura per transmetre-les des d’una mirada llarga, pausada, sempre intel·ligent, com volent capturar el món en cada pàgina. I també perquè aquest bagatge es mostra sense embuts, directe a la vena del lector, i així la versemblança il·lumina i llegir ens transporta, ens delecta i ens fa còmplices d’aquesta cruïlla en la qual conflueixen els temps, les persones del passat i del present, la reivindicació de la intimitat com a expressió perfecta del col·lectiu, de la Història, en una història que combina un riu de noms i situacions, a la manera anglosaxona, amb el pes de la consciència política i moral, a l’estil europeu, com ja denoten les cites inicials de Graham Greene i Marguerite Duras. Desig i política. Alta literatura i entreteniment, com destaca Miquel de Palol de Sota la pell, un arbre. El poeta hi batega, com si desplegués brillantment en prosa tot allò que havia apuntat en vers abans: “No deixa de ser cruel aquest recompte/ de quanta vida creix des de la mort.” Tota la vida que vulgueu i més, un arbre, un bosc, una terra nutrícia. No hi ha res més profund que la pell.

© Segre